Publicitat
Publicitat

‘Garbancito’, pioner de l’animació catalana

El Museu del Cinema commemora els 70 anys del primer llargmetratge europeu animat en color

¿Com és que tothom sap que el primer llarg d’animació digital de la història va ser Toy Story i no que la primera pel·lícula de dibuixos animats en color que es va fer a Europa és catalana? “Els orígens de l’animació catalana, malauradament, són poc coneguts a casa nostra”, lamenta Antoni Guiral, comissari, juntament amb Jordi Riera, de la mostra amb motiu dels 70 anys del film Garbancito de la Mancha que es pot veure fins al 24 de gener del 2016 al Museu del Cinema de Girona.

Tot i veure la llum el 1945 en el context de misèria de la postguerra, Garbancito -basat en un conte infantil del falangista Julián Pemartín- va ser una producció ambiciosa. Per a la seva realització es van construir uns estudis al barri de Vallcarca on van treballar 90 professionals de l’animació -quan el sector pràcticament no existia a Catalunya-. Al capdavant del projecte hi havia un director amb un esperit indomable, Arturo Moreno (València, 1909 - Barcelona, 1993), conegut com el “Walt Disney espanyol” i també famós pel seu treball com a ninotaire en revistes infantils i per a adults. Però el múscul financer el posava la productora i distribuïdora catalana Balet y Blay, que va donar suport a un projecte tan agosarat perquè anava al darrere de llicències per distribuir films estrangers i, a principis dels 40, l’única manera d’obtenir-les era a canvi de produir films nacionals.

Un rodatge difícil

L’empresa no va ser fàcil. Tot es va construir del no res, des de les taules dels animadors a una trucadora similar a la que feia servir Disney per superposar personatges i fons. I com que a l’Espanya de l’època no hi havia manera d’obtenir les planxes d’acetats on es pintaven els dibuixos, es van haver d’importar de Suïssa. Però el 1943 Europa estava en guerra i el tren que transportava el material va ser bombardejat i es va quedar aturat un mes i mig a França. I, mentrestant, els animadors de braços plegats. Posteriorment, els negatius es van haver d’enviar per ser revelats a un Londres encara sota les bombes alemanyes.

D’alguna manera, la producció va superar tots els problemes -fins i tot la inexperiència d’uns animadors que van aprendre a corre-cuita els rudiments de l’ofici- i es va estrenar el 23 de novembre del 1945 als cinemes Femina de Barcelona. L’èxit de crítica i públic va ser absolut, en part gràcies a l’espavilat José María Blay -soci de la productora-, que, ben connectat amb el règim franquista, va aconseguir que l’estrena tingués un ampli ressò a la premsa del moment i va omplir el mercat infantil de productes amb l’efígie de Garbancito, avançant-se més de trenta anys a les tècniques modernes de promoció i marxandatge.

Un miratge sense continuació

Garbancito de la Mancha va mostrar que la idea d’una animació local no era impossible, però les circumstàncies històriques van impedir l’evolució natural del nostre cinema animat”, explica Guiral. Ni la seqüela de Garbancito del 1948, Las alegres vacaciones, ni el següent llarg animat de Balet y Blay, Los sueños de Tay-Pay, del 1952, van repetir l’èxit de Garbancito a la taquilla, i la producció d’animació va entrar en un període comatós durant trenta anys. La mostra del Museu del Cinema de Girona no només exhibeix materials originals del film -dibuixos, cartells, etc.- i testimonis sobre la seva producció, sinó que revisa la història del cinema d’animació a Catalunya i estudia la vida i obra del director de Garbancito, Arturo Moreno.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT