DEMÀ, 20-N, fa exactament 25 anys que es va aprovar la Convenció pels Drets dels Infants a les Nacions Unides. Fa un quart de segle. Era el 1989, acabava de caure el Mur, no teníem internet ni mòbils ni xarxes. Ni un món tan global. Pensant i preparant l’edició especial per celebrar el Dia de la Infància de demà, que com l’any passat serà il·lustrada i escrita per nenes i nens, he rellegit aquesta Convenció. Dediqueu-hi deu minuts, si els teniu. Meravella la capacitat de posar per escrit tants bons propòsits, tan ben detallats, amb tanta precisió. Cada protecció et fa adonar de coses que s’incompleixen. No m’he equivocat en el verb. No vull dir que s’incomplien. Vull dir exactament que s’incompleixen. La Convenció és exhaustiva, i va detallant tots els perills i tot el que han de fer els estats membres per evitar-los. Tot el que han de garantir. Quedem-nos amb l’article 27, per exemple. “Els estats membres reconeixen el dret de tots els infants a un nivell de vida adequat al seu desenvolupament físic, mental, espiritual, moral i social. Els estats membres han de prendre les mesures apropiades per ajudar els pares i les altres persones responsables de l’infant a fer efectiu aquest dret i, en cas de necessitat, han de donar ajut material i programes de suport, principalment pel que fa a la nutrició, el vestit i l’habitatge”. Podeu mirar l’article 28, sobre l’educació. I ara recordeu que a Catalunya creix la pobresa infantil, repeteixo, que a Catalunya creix la pobresa infantil. Creixen els infants que viuen al marge de la Convenció, les famílies desnonades. Una infantesa sense recursos mínims ni una educació adequada pot ser una vida espatllada. Fa 25 anys va quedar ben escrit.
