Publicitat
Publicitat

Entrevista

Joan Carreras: “Viure és anar ple d'esgarrapades"

L'últim premi Sant Jordi condensa a 'L'àguila negra' els setanta anys d’en Marià Solvell, dentista, amant, amic, marit i pare. És la sisena novel·la de l'escriptor

El ritme creatiu de Joan Carreras (Barcelona, 1962) ha crescut notablement durant els darrers anys. Amb 'L’home d’origami' (Amsterdam, 2009) va agafar embranzida: 'Carretera secundària' (2012) va ser el primer llibre amb Proa, que va precedir 'Cafè Barcelona' (2013). Un any i mig després –durant el qual va ser recompensat amb el Ciutat de Barcelona– arriba 'L’àguila negra', últim premi Sant Jordi. Hi explica la peripècia vital del dentista Marià Solvell a través d’una narració que alterna dos plans, un que ressegueix els principals fets biogràfics del personatge principal –des de la descoberta de la seva vocació laboral el 1951, en plena vaga de tramvies, fins a la visita d’un amic del seu fill poc després de la manifestació independentista de l’11 de Setembre del 2012– i un altre que passa en un poble nudista durant pocs dies del 2013, quan en Marià està a punt de fer 70 anys.

És la primera vegada que ressegueixes tota una vida en una novel·la. Enguany fa 25 anys de l’aparició del teu debut, 'La bassa de les oques', a Quaderns Crema.
Jo era un nano quan vaig començar a publicar! La maduresa és assumir que les arestes de la vida són la mateixa vida: que se’t mori algú i estiguis trist, que et neixi un fill i et sentis eufòric, que perdis un amic... Fins ara no havia explicat la vida sencera d’un personatge, i això no fa 'L’àguila negra' millor ni pitjor que els altres llibres. És així perquè la història ho demanava.

Vas triar un dentista, en Marià.
Volia algú que tingués una feina manual però amb un component racional. A 'Cafè Barcelona' hi ha cuiners, i a 'Carretera secundària' en Jonàs és il·lustrador. Feia temps que em ballava tenir com a personatge secundari un dentista: vaig canviar d’idea i vaig donar-li més importància.

En Marià es fa dentista perquè està convençut del “poder de les restitucions”. És un home que té por, de vegades se’l titlla d’avorrit o també de “fill de puta”.
Normalment, quan s’ha escrit sobre gent de la seva generació se’ls ha pintat com si fossin herois socials. Jo me’n volia desmarcar. Volia explicar la vida de la gent normal, aquesta majoria silenciosa de la qual parlen alguns partits polítics aquests últims anys: persones que han tingut una feina, una dona i fills, que han hagut de lluitar contra les inclemències de l’economia i contra altres problemes.

En Marià viu una doble història d’amor: una d’apassionada, amb la Teresa, i una altra de més convencional amb l’Anna Maria.
Fins a un determinat moment de la vida, en Marià està convençut que el dany pot ser reparat, que el que no hi és pot ser restituït. Això té límits: en un determinat punt ja no ho pot solucionar tot. Viure és anar ple d’esgarrapades. 'L’àguila negra' és un cant a la vida imperfecta. Arriba un moment en què si no has rebut hòsties, t’has de plantejar si realment estàs vivint. Si no t’han ferit, no has viscut. I si no has ferit tu, malament. Això no vol dir que s’hagi d’arribar a extrems penalitzats legalment: el robatori, la violació o l’assassinat. Jo em refereixo a la culpa i el penediment: tots n’arrosseguem. Qui no s’ha equivocat amb els pares i els fills? Qui no ha tingut problemes amb la dona?

L’escenari del llibre és la Barcelona canviant. Hi veiem les diferències entre la ciutat del primer franquisme –la de la dècada dels 50– i la que viu la manifestació de l’11 de Setembre del 2012. Ara “ja no hi ha bosses pel terra i els gossos no les furguen amb el morro llardós”.
Els esdeveniments històrics surten només quan tenen relació amb els personatges. Parlo de la mort de Carrero Blanco perquè la Teresa s’espanta i truca en Marià. I quan surt Puig Antich també està justificat: en Marià ha anat a veure la desfilada de Sant Medir amb en Tomàs, la Marta i el Jordi, i hi ha un grup de gent que comença a llançar caramels als cotxes de policia en senyal de protesta per l’execució. En el cas de l’Onze de Setembre, hi surt perquè és la primera vegada que en Marià va a una manifestació. Quan un esdeveniment no és important per a la novel·la, no el menciono. Digue’m on surt el cop d’estat de Tejero... No te’n recordes, oi? [riu] És perquè no hi és!

Recordo una menció brevíssima a les Olimpíades del 92.
També té a veure amb la història. Un dels fills d’en Marià ha portat la torxa en un tram del recorregut. Igual que altres vegades, la documentació ha estat molt important, però 'L’àguila negra' no és un llibre que busqui donar dades perquè sí. Busco versemblança. És versemblant quan en Marià parla de l’opalescència i la iridescència, o quan després de jubilar-se troba a faltar el mirallet de la consulta i el seu instrumental.

No hi ha una voluntat d’explicar una generació, una societat?
No. Em fa posar molt nerviós fer tesi, de la mateixa manera que també m’emprenya quan altres autors ho fan. Jo no pretenc explicar les claus de res. Les novel·les són personatges i escenes. En les meves històries, els personatges s’expliquen a través de les converses i les decisions.

En Marià arriba a una sèrie de conclusions.
Em sembla que cap al final de la vida entén que la vida no és perfecta. Viure és acceptar tots aquests ocells foscos que ens acompanyen.

Ocells com ara l’àguila negra de la cançó de Maria del Mar Bonet.
Hi ha parelles que tenen una cançó que ha estat important. N’hi ha que farien bé de no tenir-ne o de separar-se [riu]. Vaig escollir 'L’àguila negra' perquè el 1971 la cançó de Maria del Mar Bonet va ser disc d’or. La versió catalana no té les interpretacions fosques de l’original de Barbara [els abusos per part del seu pare]. Va connectar amb molta gent.

Les escenes de sexe són abundants a la primera part de la novel·la. Com t’hi volies aproximar?
Volia fugir de l'explicitació d’aquells autors agosarats que descriuen els genitals masculins i femenins quasi tècnicament. Si he entrat al dormitori –era el primer cop– és perquè calia.

Hi ha una escena on la Teresa masturba en Marià al damunt d’un plat de macarrons.
Quan el meu pare va llegir un primer esborrany de la novel·la em va dir: “Això dels macarrons ho trauràs, oi?”. Em va semblar que era més necessari que mai deixar l’escena.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT