EL PAPA VA REVELAR, l’altre dia, les preguntes de l’examen a les quals hauran de respondre els parroquians al Judici Final. Ho publicava el diari Abc i vaig llegir-m’ho de dalt a baix (“de cap a rap”, que diria la meva tieta Pura) per veure si eren gaire insuperables. Sóc apòstata, sí, però vaig apostatar per avorriment, no perquè volgués abraçar qualsevol altra fe. Ja ho repetia el meu avi, gran menjacapellans, a tothom que el volia sentir: “Si no creiem en la religió catòlica, que és la vertadera, com volen que creguem en les altres?” A mi la religió catòlica és la que més m’agrada, perquè la litúrgia inclou beure vi (no com d’altres, que el prohibeixen). I suposo que una de les raons per les quals les dones no poden ser ordenades sacerdots a l’Església catòlica és per aquest motiu: el vi. Elles exigirien que fos blanc i fresquet.
El cas és que les preguntes que farà Déu nostre Senyor el dia del Judici Final no són cap cosa difícil de superar (si hem de fer cas al Papa). I el Papa es basa, diu, en el capítol 25 de l’Evangeli de Mateu. “El Senyor ens reconeixerà si l’hem reconegut en el pobre, en el marginat...”
Home, ja entenc el concepte, però m’esperava una cosa més paorosa. Aquest examen el supero fins i tot jo, que no sóc cap capsa de virtuts. Pots haver reconegut el Senyor en el pobre i en el marginat i, al mateix temps, haver amagat un micro a La Camarga. Una cosa no treu l’altra.
No és que m’esperés un examen tipus test, però sí que m’esperava un control més exhaustiu. Si resulta que has fet caritat, ¿ja et perdonen que li hagis robat l’home a algú, que hagis llegit algun llibre de Paulo Coelho d’amagat o que hagis ocultat alguna herència d’un senyor anomenat Florenci a Andorra, el petit país dels Pirineus?
