En el Telenotícies migdia de dimecres ens informaven de la conferència d’Oriol Junqueras. El Telenotícies ens oferia les imatges posteriors a la conferència, en què mentre la gent s’aixecava per marxar anava fent petar la xerrada i valorant l’acte. Tenien aquell punt de caòtic en què els càmeres s’han de fer lloc a cops de colze entre la multitud per captar reaccions. Es feia mirar, perquè la gràcia és que no eren reaccions dirigides directament a càmera en què els polítics poleixen les declaracions per ser correctes i previsibles sinó converses particulars, que tenen més veracitat i contingut. Vam poder sentir com Artur Mas comentava a Marta Rovira que s’ho havia escoltat amb atenció i que fins i tot havia pres nota dels punts més rellevants que podien significar arguments de trobada. Als espectadors ens ho van subtitular per si el bullici de l’escena en dificultava l’audició. Per cert (i com a incís intranscendent), que el rètol apareixia amb les lletres mal configurades. Una mostra més d’aquest drama que tenen en els Telenotícies amb els rètols.
El més rellevant eren les declaracions que van pescar a Oriol Junqueras. Un assistent li preguntava: “Quina cara feien els d’aquí al davant?”, referint-se a Artur Mas, que s’asseia a primera fila. L’interrogant tenia lògica: una de les notícies que generaven més expectativa era saber què en pensava el president de les paraules del líder d’ERC en aquest estira-i-arronsa que mantenen per la llista única o el paraigua comú. Oriol Junqueras, conscient que hi havia càmeres al davant, es va posar la mà davant de la boca com fan els futbolistes perquè ningú no captés el que deia. Però no va servir de res. Vam sentir: “M’han dit que era una esmena a la totalitat i jo he dit, home, tampoc tant...” Oriol Junqueras va copiar un patró que veiem molt sovint en el futbol televisat. Tapar-se la boca. Però els futbolistes ho fan sabent que tenen les càmeres a desenes de metres i que un zoom els pot deixar retratats si algú els llegeix els llavis. Junqueras no va pensar que, amb la càmera als nassos, tant com la imatge el que compta és l’àudio. I vam sentir perfectament el que no volia que sentíssim. Si un periodista li hagués fet la mateixa pregunta i li hagués posat el micro davant, segur que no hauria donat aquella resposta. Queda com una anècdota gràcies a un gest que han popularitzat els futbolistes, però com a mínim serveix per transmetre sinceritat i veritat en un context polític en què no parem de buscar pistes per endevinar què passarà.
