L’antic camí del carter

Escriptor i periodistesL’avantatge de les Fèroe, un arxipèlag de divuit petites illes perdut al nord d’Escòcia, és que tot queda a prop. Moltes de les illes estan comunicades per túnels submarins i, per tant, les distàncies mai no són gran cosa. El primer que hi vaig aprendre és que més val aprofitar el sol per fer excursions, ja que el temps pot canviar molt de pressa i la pluja et pot esguerrar el dia.

Poca estona després d’aterrar al petit aeroport de les Fèroe, el Sigurd, el noi que ens havia de fer de guia ho va tenir clar: “Com que fa sol, en comptes de perdre el temps anant a l’hotel més val que anem d’excursió a Gásadalur”, ens va dir.

Li vam fer cas. Al cap i a la fi, ell era l’expert. A més, el dia era preciós i lluïa un sol que ressaltava el verd lluminós dels prats i els salts d’aigua que queien de la muntanya. Quan el cotxe va enfilar el Sorvagsfjordur, un fiord llarg i estret, vam gaudir d’un paisatge espectacular envernissat d’una càlida llum nòrdica.

La primera parada la vam fer a Bour, el poble del Sigurd. Era molt petit, vora el mar: tot just una dotzena de cases que tenien herba a la teulada. “És aquí on vaig créixer”, ens va dir el Sigurd amb un deix de nostàlgia. “Als cinc anys ja remava pel fiord, cada vegada més lluny. M’encanta viure a les Fèroe. Aquí la natura sempre és molt a prop. Ara hi estan buscant petroli, però espero que no en trobin. Espatllaria la nostra manera de viure”.

El Sigurd ens va fer entrar en un cobert de fusta on ens va sorprendre veure desenes de cuixes de xai penjades dels cairats, com si fossin pernils. S’estaven assecant, ens va explicar, i era un dels menjars més típics de les illes. Va treure un ganivet de la butxaca i en va tallar uns quants trossos. Era bo, però no tant com el pernil.

“En tota l’illa hi ha més de 70.000 xais”, ens va dir. “Totes les famílies en tenen uns quants i els deixen que campin lliures per la muntanya. Els recollim tres vegades a l’any, per esquilar-los, per vacunar-los i per matar-los. És un acte social en què participa tot el poble”.

Poc després vam arribar en cotxe a l’entrada d’un túnel. Vam aparcar en un costat, ens vam calçar les botes i ens vam posar a caminar muntanya amunt. El camí era costerut i xop. Relliscava. Per tot arreu vèiem herba, xais i mar. Un cop dalt de l’espadat, vam abocar-nos a un buit on milers d’aus xisclaven fins a eixordar-nos. El paisatge era preciós, nòrdic, espectacular. Semblava mentida que fes només unes hores que havíem sortit de Barcelona.

El pendent del camí era cada vegada més pronunciat, però aviat vam tenir tot el fiord i les illes a la vista, en una visió gairebé còsmica. Mentre avançàvem, el Sigurd ens va explicar que aquell era el camí del Carter, ja que fins al 2006, l’any de construcció del túnel, el carter passava per aquí tres vegades a la setmana per portar el correu al poblet de Gásadalur, a l’altra banda de la muntanya.

Quan vam fer el cim, per fi vam poder veure’l. “Al poble hi viuen només vuit persones -ens va explicar el Sigurd- però hi ha moltes cases d’estiu, de gent de la capital que ve aquí per estar en contacte directe amb la natura. Ens agrada fer vida de pioners”.

La visió del salt d’aigua que queia directament sobre el mar va ser la confirmació que l’excursió havia valgut la pena. Poc després es va posar a ploure, però el Sigurd no hi va donar cap importància. El temps a les Fèroe és així.

Vam tornar cap al cotxe caminant pel túnel. Vam anar més de pressa, sens dubte, però el pas per aquell forat fosc i llarg va ser tot un contrast amb les vistes meravelloses de què havíem pogut gaudir mentre pujàvem pel camí del Carter. Era la natura anul·lada, res a veure.