El president francès, François Hollande, va demanar ahir oficialment a Brussel·les una cimera extraordinària de la UE per debatre mesures d’impuls a l’economia i combatre així l’estancament i l’amenaça de deflació. Això, la mateixa setmana que s’ha vist obligat a provocar un canvi de govern per nomenar un nou ministre d’Economia que accepti les estrictes mesures d’estalvi i de reformes estructurals que exigeix Brussel·les. Sembla contradictori, és cert, i potser només és una operació d’imatge, però cada vegada hi ha més veus que estan disposades a donar suport a un canvi de rumb en les polítiques d’austeritat imposades per la cancellera alemanya els últims anys.
La realitat no acaba d’ajustar-se al que voldria Angela Merkel. S’ha demostrat que les seves polítiques, a més de causar un gran patiment en molts països del sud d’Europa, no han aconseguit fer sortir l’eurozona del pou. Almenys fins ara. L’últim Eurostat, publicat a principis d’agost, va mostrar que l’economia s’ha estancat i que fins i tot el seu país, Alemanya, ha tingut un creixement negatiu malgrat que encara és l’economia més forta de la UE.
La prova de foc serà aquesta setmana, quan el president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, concretarà les propostes que va fer el 22 d’agost als Estats Units, on va demanar mesures “més amigues del creixement”. Els mercats van reaccionar amb pujades de la borsa i ara tots els ulls estan posats en el que es pugui anunciar dijous, tot i que el marge de maniobra del BCE, amb els interessos ja sota mínims, no és gaire gran, tret que finalment es decideixi per fer una forta injecció de capital al sistema econòmic. Draghi, per si de cas, ja va comentar que la seva acció no serà gaire efectiva si no inclou un canvi en les polítiques econòmiques dels diferents països. Caldrà veure si el sacrifici d’Hollande davant el seu propi partit propicia que Merkel accepti una cimera en què hi hagi un canvi en la política de l’austeritat. A l’inici de la crisi es van demanar moltes reformes estructurals. Les que afecten el mercat de treball s’han fet, en gran part; les que afecten el control del sector financer estan a mig fer. Potser és l’hora de tornar-ne a parlar.
