Luc Besson: “La Scarlett és una noia dura”

BarcelonaLuc Besson (París, 1959) dirigeix Scarlett Johansson i Morgan Freeman a Lucy, una pel·lícula d’acció i ciència-ficció que especula sobre la possibilitat de fer servir el 100% de la capacitat cerebral humana. El film s’estrena avui.

Ja ha dirigit uns quants films d’acció protagonitzats per dones. ¿Diria que el personatge de Lucy és una evolució del de Nikita?

És temptador establir una línia recta entre dos punts, però en realitat no tenen res a veure. La Lucy té 23 anys, estudia a Taipei, és una mica bleda i no sap què fer amb la seva vida a banda de sortir de festa. Per atzar, li caurà un regal del cel que la convertirà en la primera persona de la història que fa servir el 100% de la seva capacitat cerebral, penetrant més enllà de l’espai i el temps. El que li passa és extraordinari, però ella és una persona normal. La Nikita, en canvi, no és innocent. És una addicta que va matar un policia i es veu obligada a pagar-ne un preu. No hi veig relació, entre l’una i l’altra. Lucy no té res a veure amb Nikita perquè ja no sóc el mateix director. El Luc Besson d’aleshores, el del 1990, era un marrec. Ara sóc més ric, i no em refereixo a diners sinó a experiència vital.

Lucy dóna suport a la teoria que els éssers humans fem servir només un petit percentatge de la capacitat cerebral. Per què creu que una teoria sense cap mena de suport científic té tant d’èxit en la cultura popular?

La teoria no es va poder provar mai, però té indicis científics. Només fem servir un 10% o un 15% de les neurones al mateix temps. Això està demostrat. Però pensa en els dofins: tenen un sistema de radar que pot identificar un tipus de peix a cinc quilòmetres de distància. Nosaltres no podem fer-ho amb el nostre cervell, però d’aquí uns quants milions d’anys, qui sap? El nostre cervell podria arribar a ser capaç de fer-ho.

Que no es pugui provar és la definició que dóna la ciència d’una teoria errònia.

Sí, és veritat, és errònia. El que és interessant de Lucy és que la meitat dels fets i dades que hi surten són certs i l’altra meitat falsos. Però si els barreges prou bé, tot sembla real. És la màgia del cinema.

Quan parla sobre Lucy no sembla un film d’acció.

I, tanmateix, ho és. La part científica del guió m’atreia, però no volia fer un documental sobre el cervell, sinó un film entretingut. Per això hi ha un munt d’acció. Però m’agrada quan aquesta mena de pel·lícules, a més de l’acció, tenen un contingut que et fa pensar. Al final de Lucy fins i tot es possible que el públic se senti una mica perdut, però molt menys que a Origen, que m’agrada molt, per cert: ja l’he vist cinc vegades. És bo sentir-se desafiat. Ja tinc més de 50 anys i després de cinc minuts m’avorreix el cinema d’acció. Sé qui és el dolent, com acabarà... Tant me fa que estigui ben fet. Així que intento fer pel·lícules d’acció en què puguis fer servir una mica més del 10% del cervell.

Què li va fer pensar que Scarlett Johansson era l’actriu perfecta per al paper?

Abans de contractar una actriu sempre t’has de reunir amb ella i ella amb tu. I és com dos gossos que s’ensumen els culs: no se sap si lluitaran o es cauran bé. El primer contacte és determinant perquè, si hem de passar sis o set mesos junts, necessito saber si m’agrada, si puc filmar-la, si entén la història, si la seva ètica de treball és la correcta... La Scarlett entenia el guió, molt bé, li agradava i estava molt concentrada, escoltant el que deia, intercanviant impressions. Ja estàvem treballant en la pel·lícula. Em vaig sentir molt bé amb ella. No era una d’aquelles actrius que arriben tard, porten molt maquillatge i es posen a flirtejar. La Scarlett és una noia dura.

És un dels directors d’acció en actiu amb més experiència, almenys a Europa. ¿Encara viu els rodatges com una pujada d’adrenalina?

No. Estàs excitat, però l’adrenalina només la sents quan veus l’escena. Quan l’estàs filmant es tracta d’un pla de dos segons que has preparat durant dues hores. I després en ve un altre i un altre. I sempre preocupat per la seguretat de tothom, molt concentrat perquè no passi cap desgràcia. Així que res d’adrenalina. No passa el mateix quan filmes la Scarlett parlant per telèfon, perseguint l’emoció i les llàgrimes, i llavors acostes la càmera en el moment precís. Aleshores sí que sents l’adrenalina, perquè et deixes portar per l’actriu. És el moment més excitant que pots viure en un rodatge.