HI HA DUES tendències que, més que preocupar-me, ja han arribat al punt d’entristir-me. Una és la simplificació i absència de matisos. L’altra és el recurs fàcil a les desqualificacions personals per resoldre discrepàncies aparentment ideològiques. Hi ha qui s’excusa en els formats breus de les xarxes, venint a dir que allà és difícil argumentar-hi, però com a argument em sembla pobríssim. Em temo que és falta de ganes. I qui sap si de nivell. O si més no de temps per pensar. Provocar o destacar amb estirabots és a l’abast de qualsevol. Combatre des de la raó demana més esforç. Argumentar amb ganes d’acostar-te als que pensen diferent (en lloc d’apartar-los per sempre) requereix empatia, un exercici de reflexió adequada i un esforç de seducció des del món de les idees. Insultar surt més barat, però a la llarga ho paguem més car. Hi ha gent que ho aplaudeix, ho consideren gestos de valentia, d’autenticitat. Però tot el que pot tenir d’efectista ho té de trampós. Empobreix la societat i genera divisions gratuïtes. Admiro els que són capaços de debatre radicalment en propostes i malgrat això es respecten personalment, no des de posats cínics, sinó des de la voluntat més genuïna de convèncer, i l’amor al fet d’enraonar. I crec que en el debat sobre el futur del país és imprescindible mantenir al màxim el to propositiu, la voluntat d’argumentar i de sumar. M’atabala notar certa precipitació que menysté persones alegrement. Ni és eficient pel bé del projecte, ni és enriquidor intel·lectualment, ni és lògic quan el que més necessitem són arguments. El dret a decidir demana -i no precisament a crits- el dret a debatre-ho tot de la forma més civilitzada possible.
