Més sobre els records d’infant

Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsPer esclariment d’algun lector, interessat en la qüestió sobre “l’any de la vida a què remuntem els nostres primers records d’infant” -qüestió portada, ara de poc, al Glosari -, resumirem, en uns pocs mots, la lliçó de la psicologia constituïda sobre la mateixa. Amb el ben entès sempre que la psicologia constituïda és a revisar. I que, precisament, d’aquesta revisió es tracta. A això han tendit els comentaris suscitats pel llibre de Spitteler, aquest era l’objecte d’un curs, dirigit per M. Pierre Bovet, a l’Institut Rousseau de Ginebra. En general -i en malfiança de casos com el de Spitteler-, s’admet la impossibilitat de trobar-se, dins la consciència de cadascú, records procedents d’experiències anteriors als dos anys. Els mateixos records que procedeixen d’experiències situades entre els dos i els cinc anys resten extremadament fragmentaris; rics en detalls tal volta, especialment en detalls òptics, però pobres quant a l’extensió. És només als cinc, sis o set anys que aquests records s’organitzen, van seriant-se en cadena més o menys continua. Des de llavors es pot dir que existeix, en el sentit més estricte, “la memòria”. Ara, que aquells records més llunyans no es presenten tothora “a flor de consciència”. Espontàniament, potser no compareixerien. Cal esforçar-se en fer-los aparèixer, precisar-los enèrgicament, “treballar-los”, en fi. La vida interior, no basta tancar els ulls perquè se’ns reveli. No ens dota immediata i espontàniament ses respostes, com pensaren els escocians i el nostre Llorens [Xavier Llorens i Barba, Vilafranca del Penedès, 1820-Barcelona, 1872]. Sinó que cal penetrar en ella per virtut d’un treball obstinat, per l’ascesi, pel sacrifici. “Entrar-hi, pujant l’escala”, com deia el nostre Sibiude [Ramon Sibiuda (? 1385-Tolosa,1436], tan profundament com graciosament.