SEGUEIXO A TWITTER tot de cuiners que admiro, i va ser així que ahir vaig veure que l’Oriol Ivern, el cuiner del Restaurant Hisop, de Barcelona, feia servir la xarxa social per fer una oferta de feina: demanava un cap de sala. L’Hisop és un dels restaurants que tenim a Catalunya amb una estrella que fan l’esforç d’oferir grans menús de migdia a un preu ajustadíssim. Com el Lluerna, Els Tinars, el Manairó o el Gaig. Ignoro si a hores d’ara la plaça ja està coberta. En tot cas, ahir hi vaig anar a fer el menú curt tota sola, per preguntar-ho, i encara no hi havia candidats. Suposo que és una feina que, en una altra vida, m’hauria agradat fer.
Vaig estar-me imaginant com deu ser fer la feina vacant entre aquelles taules polides. La noia que servia els vins tenia la distància i la proximitat suficients per fer sentir còmodes els clients. Estava amatent, però no estava a sobre de ningú. Em va recomanar que mengés moll a la sal. Moll a la sal? Què? Li vaig fer cas. Em van preparar el peix allà al davant. L’Oriol Ivern em va explicar que, com que el fan sense espines i és tan petit, el repte era aconseguir que la sal no es filtrés a la carn de la peça i, per tant, que no quedés salat. La solució l’hi va donar un client. Havia d’embolicar el peix amb un mocador de fil “de la marca Guasch” (la fàbrica és a Capellades) i, tot seguit, cobrir-lo amb la sal. Ell, que és un home modern que té en compte la tradició, li va fer cas, i, al cap de diverses provatures, va deixar-li tastar el resultat. El peix era excel·lent, però l’home hi va trobar una pega. “No! -diu que va dir-. No havia de ser un mocador d’home! Havia de ser un mocador de dona!” Saben per què? Perquè els de dona són més petits.
Escoltant aquesta història petita i extraordinària (la història d’un plat), vaig pensar que m’hauria agradat ser cap de sala d’allà. Però també estava bé ser a l’altra banda. Sola, gaudint d’un plaer efímer, del qual ara no queda res, excepte el record.
