El Nadal del poeta

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsCada any, en vigílies de Nadal, solia rebre la visita del poeta Joan Baptista Solervicens, alguna vegada acompanyat del seu fidel amic Joan Commelerán. Entre tots dos donaven la volta a la ciutat i entraven a les cases dels més amics a deixar-hi personalment -versos de l’un, dibuix de l’altre- llur sumptuosa nadala. Fa tres anys, en caure la tarda nadalenca, Commelerán i jo assistíem, desolats, en una cambra d’hospital on va ésser traslladat per lliurar amb la mort la definitiva batalla, al traspàs del poeta. Solervicens era més jove que molts dels qui el teníem per mestre. Va escriure poc. Va ensenyar i explicar molt, generosament, en un diàleg ofert tothora. Era un savi tallat a la manera socràtica. Commelerán va intentar treure un dibuix del rostre nobilíssim de l’amic i, a desgrat de la seva prodigiosa habilitat, va fracassar. Amb el llapis als dits, només plorava. En mi, l’emoció va actuar en sentit invers i va assecar-me les llàgrimes, mentre escrivia de bursada aquest sonet que don Manuel Aznar, gran amic també del poeta, em va publicar en l’edició de La Vanguardia apareguda el matí de l’endemà passat, vint-i-set, en què tingué lloc el sepeli: Quan el pessebre era guarnit / Jesús visita l’hospital. / S’atura als peus de cada llit. / Pregunta: -I doncs, què fa el malalt? / L’ha conegut la monja. Ha dit: / -Senyor el poeta té molt mal. / Jesús amb l’ungla li heu un dit, / li posa al front una senyal. / -Per la senyal d’aquesta Creu / no em cal ja l’àngel per correu. / Personalment us duré el christma. / Vós heu vingut i amb Vós me’n vaig / aprofitant el mateix raig: / Sigui’m la mort un nou baptisme. Mentrestant, jo he seguit escrivint versos més o menys desangelats, privat de consell, i Commelerán s’ha reafirmat, després de Fra Angèlic, com un nou teòleg, professor d’angelologia. Cada any torna aquest record benigne. Per què no tothom té la ventura de morir en una tèbia tarda de Nadal?