THOMAS JEFFERSON va dir en una ocasió que preferia un país amb diaris i sense govern que un govern sense diaris, una manera molt gràfica d’assenyalar que sense premsa lliure i independent no hi ha veritable democràcia. El bon periodista és jeffersonià per definició i intenta prendre’s molt seriosament la seua tasca. Ser independent, però, no implica no tenir ideologia o una determinada visió de les coses, sinó que, a l’hora d’informar, deixa en segon terme les opinions personals.
Això és el que s’ha de fer, però a més a més, com la dona del Cèsar, el periodista s’ha d’esforçar per mantenir intacte el seu cabal de credibilitat. Per això em preocupa tant la pulsió actual de molts periodistes a vessar opinions a les xarxes socials, signar manifestos o fer crides a participar en actes. Aquests periodistes ignoren que nosaltres no som ciutadans normals. Som persones que hem triat separar-nos de la societat per poder-la explicar segons els criteris establerts per la deontologia periodística, perquè creiem que és la millor aportació que podem fer per construir una societat justa i democràtica. I per fer aquesta tasca tan i tan delicada, tan i tan i tan essencial, necessitem revestir-nos d’un cert vot sacerdotal que implica necessàriament la no intervenció en allò que és la nostra matèria informativa més directa. Com diu la dita, no es pot repicar i anar a la processó. Per tant, i conscient que els adversaris de la democràcia no són tan primmirats, no em busqueu per signar manifestos.
