DIUEN QUE RAJOY es caracteritza per no fer res, esperar i anar trampejant, però comença a ser pitjor encara, perquè allà on ha intentat fer ha acabat desfent el camí. Fracassa allà on intenta actuar (i complir promeses, com la reforma de la llei de l’avortament) i, per tant, caldrà distingir dues categories de “no fer res”. On ni ho ha intentat i on no se n’ha sortit. Diuen que Rajoy és un bon supervivent, i tenen raó: va arribar a presidir el PP després d’anar esperant el seu moment i que es resolguessin els duels entre candidats més ben situats, i porta tres anys especulant en la fina línia d’actuar tard però just a temps, i si cal immolant altres membres del seu equip. Mai he entès com a virtut ser un supervivent, que com a molt és l’habilitat de qui no té més recorregut, i que, a canvi d’anar intuint què toca fer aquell dia perquè s’acabi aviat, portarà a la ruïna els seu projecte. Al marge de les opinions sobre la ideologia de Rajoy i la seva actitud amb Catalunya, crec que el seu mètode de lideratge és realment inoportú per a l’Estat, i que és propi del passat. Diuen que hi va haver un temps en què anar aparcant carpetes fins que caducaven era una manera d’avançar. Però això ja no funciona en temps accelerats, de canvi, en què les energies van i vénen i cada acció (o omissió) té conseqüències directes. La lliçó de la llei Gallardón, que ha acabat sense llei i sense Gallardón, és que les obsessions contra corrent retornen, i els poders són fràgils si no convencen. Els corrons de presumptes majories numèriques s’encallen, i tot intent de vèncer sense empatia amb la societat és derrota segura. Les idees de despatx fracassen, i un líder que no dóna la cara, amagat darrere plasmes, està condemnat a retrocedir.
