Pel riu Mekong cap a Luang Prabang

Escriptor i periodistaA Luang Prabang, per poc que es pugui, s’hi ha d’arribar per riu. I és que la ciutat dels 66 temples, situada a la ribera del Mekong, es mereix una aproximació lenta. Tot i que va deixar de ser capital de Laos el 1545, la bellesa dels temples de Luang Prabang fa que continuï sent una de les ciutats preferides dels viatgers al Sud-est Asiàtic.

Jo hi vaig anar des de Huay Xai, un poble laosià on vaig arribar procedent de Chiang Mai, una interessant ciutat del nord de Tailàndia. Quan vaig creuar el Mekong en barca, de Tailàndia a Laos, el funcionari laosià que feia els visats em va avisar que hauria de pagar una multa perquè la frontera ja era tancada. “Ja hi som -vaig pensar-, la corrupció treu el cap”. Quan em va aclarir, però, que la multa era de només un dòlar, em va alegrar comprovar que allà es portava la corrupció low cost.

Aquell mateix dia, a Huay Xai, vaig comprar un bitllet per a una barcassa que em portaria en un parell de dies a Luang Prabang. Vaig triar una barcassa llarga, mig de càrrega i mig de passatgers, amb una estatueta de Buda a la proa adornada amb un vas amb flors de plàstic i barretes de sàndal que fumejaven.

La càrrega consistia en una vintena de motos de fabricació xinesa, dotzenes de caixes de cervesa Beerlao i una trentena de passatgers. “Aquí és més fàcil traslladar les coses per riu que per carretera”, em va dir somrient el pilot.

Vaig recordar una frase que havia sentit a l’Àfrica: els rius són les autopistes de la selva. En el cas del Mekong, l’expressió era encertada. Aquest riu naix a les muntanyes de l’Himàlaia i desemboca al mar després de salvar un desnivell de 4.500 metres i de recórrer 4.350 quilòmetres per terres de la Xina, Laos, Cambodja i el Vietnam.

Al pas del Mekong naix la vida, tal com vaig poder veure en el viatge cap a Luang Prabang. La pesca, els camps d’arròs i els petits poblats situats a una alçada prudent, per evitar les crescudes fluvials, mostraven la riquesa que poden aportar les aigües a un territori.

Roques i ràpids avisaven que s’havia d’anar amb compte a l’hora de navegar pel Mekong, però de tant en tant ens avançaven unes llanxes ràpides que semblaven fiar-ho tot a la velocitat. “És perillós -em va comentar el pilot-, van tan de pressa que no poden esquivar ni les roques ni els troncs a la deriva”.

La pressa, però, feia que molts joves s’apuntessin a aquella bogeria que permetia escurçar el viatge fins a Luang Prabang. En contraposició, les barcasses remuntaven el riu amb parsimònia d’elefant, amb la roba estesa a popa com si fos una bandera de pau.

Al poblet de Prabeng, a mig camí, vaig dormir en una pensió barata. L’endemà vam tornar a l’aigua i es va imposar de nou la monotonia del Mekong, ara més ample i cabalós.

En arribar a la ciutat sagrada, l’ampla escalinata dels molls i les teulades i stupes dels temples em van donar la benvinguda. Un cop desembarcat, vaig anar descobrint, al ritme lent del tuk-tuk, una ciutat encantadora que els temples revestien d’una pàtina sagrada, amb un tel de colonialisme francès.

Els passejos en bicicleta, les visites als temples, el bon menjar del mercat de nit i una calma d’un altre temps van marcar els meus dies a Luang Prabang. Recordo que, un dia, la visió d’una planta que creixia en un obús trencat, reciclat en test, em va fer recordar el passat dolorós de Laos, un país esquitxat per la Guerra del Vietnam. L’endemà, però, la processó de les 6 del matí, amb una llarga filera de monjos vestits amb túnica safrà, em va fer veure que Luang Prabang preferia oblidar el dolor del passat i apostar per una pau i una felicitat que espero que mai més s’esguerrin.