Racisme als Estats Units?

Tinc una amiga que sempre diu: “Sort que no sabem el que passa a dins de les cases”. I, a continuació, confirma l’afirmació explicant un parell o tres d’històries de persones aparentment respectables amb uns comportaments humans d’una sordidesa i una baixesa moral que posen de punta fins i tot els pèls dels genolls.

No conec prou la societat dels EUA per cometre l’error de posar-me ara a pontificar, però observant els brots de violència social dels últims dies no puc evitar pensar en la frase de la meva amiga. La sensació, de portes enfora, almenys a les grans ciutats, és que el conflicte racial estava superat. Però alguna cosa greu succeeix al sotabosc social quan milers de persones surten al carrer disposades a cremar-ho tot (com al seu dia va passar a les banlieues franceses). Ara i allà la guspira han estat actuacions policials desmesurades o sentències en què els negres consideren que els blancs han actuat amb prepotència i impunitat. I l’esclat no ha estat només en una ciutat concreta amb uns problemes concrets que han acabat trobant una vàlvula de sortida per aquest via, no. I això demostra l’extensió del descontentament.

Una vegada vaig preguntar a un negre del Bronx de NY ben situat professionalment si aquella era una societat racista. Em va dir que sí i em va posar diversos exemples personals. La mateixa pregunta feta a un blanc del mateix barri va rebre com a resposta: “El problema és que molts negres estan esperant qualsevol situació quotidiana per poder queixar-se de patir racisme”. I me’n va posar diversos exemples. Conclusió? Washington, tenim un problema.