A la porta d’embarcament B-52 de l’aeroport del Prat, a punt d’agafar el vol cap a Palma amb només tres hores de retard (raonable, tractant-se d’un diumenge de juliol), Fàtima Pocapena, la germana gran i rareta de la família, reflexionava profundament sobre els últims esdeveniments. Aliena a les preocupacions i les expectatives de la resta de la família, només tenia pensaments per al tomb que havia fet la seva vida tot just feia dos dies, quan es va presentar, accelerat com sempre, l’historiador Norbert Bolós al seu despatx de directora del Museu de Relíquies de la Pàtria:
-Fàtima, no et pots ni imaginar què et porto -va anunciar, panteixant com si vingués de córrer una marató.
Acostumada que aquell penques li demanés cita per exposar-li els projectes més inopinats, gairebé sempre per proposar-li després una altra mena de cita per sopar, la directora Fàtima Pocapena es va limitar a aixecar una cella.
-Ja em tens ansiosa, Norbert -va murmurar, sense apartar la vista de la pantalla de l’ordinador, on consultava la web d’uns nous massatges tailandesos a l’Eixample de Barcelona.
Ell no es va arronsar. Ben al contrari, va aspirar tant d’aire que gairebé va deixar el despatx sense oxigen, va inflar molt el pit, va treure una capseta de dins la seva motxilla d’historiador alternatiu, la va dipositar damunt la taula, i, mentre l’obria, es va permetre de donar una ordre a la directora:
-Observa -va sil·labejar, solemne.
La Fàtima, estranyada per aquell to imperatiu, va dirigir la mirada a l’interior de la capseta, oberta davant seu. Hi havia un os mig rosegat i una pellofa que no se sabia ben bé què era, tots dos plens de formigues.
-Quin fàstic -va respondre-. Ja sé que aquest museu no té prestigi, però no tens un altre lloc on dur les restes del sopar d’ahir?
A Norbert Bolós, el front li perlejava de suor i els ulls li feien pampallugues.
-Però que no ho veus, Fàtima? És que no ho veus? -s’esgargamellava.
-Ja ho veig -va contestar ella-. Un os de rostit i una resta de carn d’olla. Enhorabona, Norbert, podràs fer croquetes.
I l’historiador, desesperat:
-No ho entens? Són Ramon Llull i Guifré el Pilós!
Fàtima Pocapena hauria trucat a seguretat, com a les pel·lícules, però el pressupost del museu no es podia permetre aquests luxes. Li tocava aguantar el xàfec:
-Hola, Guifré, hola, Ramon -va somriure.
-Fàtima, no te’n fotis -es va impacientar en Norbert-. És una història molt llarga, però el que tens al davant és una tíbia del beat Ramon i el cuir cabellut del comte Guifré, pares de la pàtria catalana!
Fàtima Pocapena va sentir un estremiment i va aixecar l’altra cella.
