Somriu o mor: així és la generació TED

BarcelonaS igues un generador d’oportunitats. La sorprenent ciència de la felicitat. Perquè pensar que ets lleig és dolent per a tu. El trencaclosques de la motivació. El feliç secret per treballar millor. El poder dels introvertits. El teu elusiu geni creatiu. Els vuits secrets de l’èxit. Aquests són els títols d’alguns dels vídeos amb més visites a TED, una plataforma de xerrades que no superen els divuit minuts i que tenen com a estendard el lema “Idees que val la pena compartir” ( Ideas worth spreading ), creada el 1984 i amb versió digital des del 2006.

Benjamin Bratton, periodista de The Guardian, molt crític amb aquesta iniciativa, titllava els continguts de TED “d’infoentreteniment inspiracional per al gran públic ( middlebrow megachurch infotainment )”. Ho feia precisament en una xerrada a la mateixa plataforma, en què criticava la sobresimplificació a la qual TED sotmetia la majoria de temes. “Crec que tenir gent intel·ligent que fa coses intel·ligents i que explica què fa de manera que tothom ho pugui entendre està molt bé, però TED va més enllà. Agafa coses que tenen valor i substància i les redueix a una cosa que pot empassar-se sense mastegar. Aquesta no és la solució als nostres problemes, és més aviat un dels nostres problemes més grans. Sostinc que tractar l’astrofísica com si es tractés del programa American idol és la recepta per a un desastre civilitzacional”.

Chris Anderson, editor de TED, va contestar al vídeo de Bratton amb un article també al The Guardian dirigint-se a ell però sense mencionar-lo directament. “El nucli del seu argument sembla ser que les TED Talks simplifiquen massa i busquen estimular l’emoció en comptes de revelar la veritable complexitat del món. Entenc que a algú li pugui preocupar l’objectiu de TED de proporcionar coneixement valuós en vídeos de menys de divuit minuts. Ho entendria si fos l’única manera per compartir idees. Però hi ha milers de formes de comunicació al món. Abans que contesteu a la pregunta «¿Estan atabalant la gent, les xerrades TED?», necessitem preguntar-nos: «¿Comparat amb què?» Els crítics que esgrimeixen l’argument de la simplificació sembla que creuen que si la gent no estigués perdent el temps en xerrades estúpides estaria llegint llibres, fent classes nocturnes, estudiant assaigs científics o subscrivint-se als brillants blogs d’aquests crítics”, reflexionava. Anderson concloïa que TED no és cap desastre civilitzacional: “És com a la Wikipedia [...]. No creiem que una xerrada ofereixi tot el que cal saber sobre un tema, però sí que pot animar-te a saber més. Una TED Talk no és un llibre, ni un estudi científic, ni els vol substituir. Al contrari, els vol donar un altaveu i portar-los a una gran audiència”.

Tot i que Bratton se centra en el cas d’aquesta plataforma de vídeos, per ell el problema radica més en aquesta espècie de moda de l’optimisme i el positivisme sense crítica que veu representat en moltes de les xerrades TED: “Els problemes no són trencaclosques per resoldre. Aquesta metàfora assumeix que les peces necessàries ja són a la taula, i que simplement necessiten ser reorganitzades o reprogramades. I no és cert”, reflexiona el periodista, sobre l’ús de “la cultura de la innovació com un placebo” per evitar enfrontar-se de veritat als problemes. “Si de veritat volem una transformació, hem de suar tinta a través de la matèria dura (la història, l’economia, la filosofia, l’art, les ambigüitats i les contradiccions). Centrar-se només en la tecnologia, o simplement en la innovació, l’únic que fa és impedir la transformació”, conclou Bratton.

Si no tens res bo a dir, calla

El fundador de la revista The Philosophers’ Magazine, Julian Baggini, publica un assaig a Aeon, titulat Super excited, en què parla sobre aquesta faceta de les TED Talks. “En el seu manifest, TED diu: «Creiem apassionadament en el poder de les idees per canviar actituds, vides i, en última instància, el món». Els espectadors -explica Baggini- poden escollir entre diferents adjectius per descriure el vídeo que han vist: bell, valent, divertit, informatiu, enginyós, inspirador, fascinant, impressionant o persuasiu. Per exemple, enganyós no surt a la llista d’opcions. La generació TED creu que si no pots dir res agradable, és millor que no diguis res”.

L’activista Barbara Ehrenreich també denuncia aquesta moda del positivisme exacerbat al seu llibre Sonríe o muere: la trampa del pensamiento positivo, en què reflexiona sobre què s’amaga darrere d’aquesta cultura de “l’optimisme obligatori”. Ehrenreich critica els discursos del tipus: “Que t’acomiadin no és dolent. En veritat és bo, és una oportunitat per a reinventar-te”. Perquè compte: “La clau per aconseguir una feina no és tenir coneixement o experiència, sinó una actitud positiva. Digues això a algú que s’ha quedat sense res”, rebla l’activista en una conferència penjada a YouTube.

Elisabet Roselló, investigadora cultural i coolhunter, explica a l’ARA quin creu que és l’origen d’aquest auge de l’optimisme com a imperatiu: “N’hi haurà que diran que és una manera de trobar refugi davant la crisi i fugir del negativisme, però, en realitat, és una nova forma de neoliberalisme”. Segons Roselló, té a veure amb el món de l’emprenedoria, la creativitat i la innovació, i és un discurs que ve de Silicon Valley. “Utilitza molt bé les tècniques de màrqueting i els eslògans. És el famós «Fes el que estimes» de Steve Jobs, per exemple”. Aquest positivisme tan remarcat té una part menys atractiva, que es veu traduïda en frases com: “Estàs fent el que més t’estimes, si has de treballar gratis o rebaixar-te el sou no et queixis”, comenta Roselló.

Sobre les TED Talks, la investigadora cultural -que troba alguns dels vídeos molt inspiradors- afirma que formen part d’una nova forma de consum, no només de roba, també d’autoajuda. “Un dels problemes de l’autoajuda és que sovint té al·lèrgia a l’esperit crític: has de ser positiu sí o sí, i no pots queixar-te de les condicions de feina, perquè «encara sort que en tens»”. Un altre problema amb aquest tipus de discurs, diu Roselló, és que transmeten la idea que el que et passa només és culpa teva. “No importa si hi ha hagut retallades. Si ets a l’atur és culpa teva. Això fa mal. En els debats sobre economia i retallades sempre hi ha el típic que et surt amb aquest missatge: «Si s’espavilés, podria fer una start-up ». I la gent de la Mina, què no té recursos, com ha de fer una start-up? És un discurs molt elitista”.

Barbara Ehrenreich recorda com amb la crisi del 2007 el pensament positiu va començar a arrelar en el sector financer. “La gent que intentava plantejar problemes o se la feia callar o se l’acomiadava. Tenien la sensació que, si ningú pensava res dolent, no passaria res”, diu l’activista, que rememora també fenòmens com el d’ El secret, un bestseller que afirmava que amb la nostra ment podíem atreure tot el bo i dolent del món. “És cruel dir que tot està dins del teu cap i que l’únic que cal canviar és l’actitud. Jo no defenso la tristesa, ni el pessimisme, la negativitat o la depressió. Tot això també pot ser il·lusori: pots dir que tot va malament sense tenir raons per pensar-ho. La meva proposta és el realisme, intentar esbrinar què passa al món i veure què podem fer per resoldre els problemes que ens amenacen i ens fan mal. Per a molta gent tenir dubtes i ser pessimista és la mateixa cosa, però no ho és”.

Reprimir les discrepàncies

Segons Ehrenreich, no hi ha manera més intel·ligent de reprimir les discrepàncies que dir a la gent que té un problema (pobresa, atur, etc.), que tot depèn de la seva actitud i que això és l’únic que han de canviar. “És una forma de control brillant. «Seguiu el programa i somrieu». ¿Com ha de ser un problema la pobresa, si pots atreure la riquesa amb la ment? Així no cal que el govern faci res”, rebla l’escriptora, que conclou: “Aquest discurs et situa com una persona individual canviant el món. Sí que tenim poder, però, com a col·lectiu, un poder que podem utilitzar per canviar el món de veritat”.