‘Steampunks’: un viatge imaginari en el temps
Vesteixen com al segle XIX, i demà se’n reuniran més de 3.000 a l’Estació del Nord de Barcelona
BarcelonaExploradors, inventors, aristòcrates, pirates, aventurers, capitans... Aquestes són algunes de les formes amb què es poden presentar els steampunks, amants de la ciència-ficció que s’inspiren en el segle XIX i principis del XX per crear un món imaginari, on ells dominen i creen la seva pròpia tecnologia. Aquest dissabte, a l’Estació del Nord de Barcelona, se’n reuniran més de 3.000 amb motiu de la segona edició de la convenció EuroSteamCon, la trobada més gran a Europa d’aquest col·lectiu.
El que ara per a molts és una forma d’oci, però, va néixer als Estats Units als anys 80 com un moviment contracultural que mirava al passat per canviar el present. “L’ steampunk no sempre és evasiu, és crític, i això és el que més m’agrada”, diu a l’ARA Elisabet Roselló, una historiadora que ha estudiat a fons els retrofuturismes i ha creat el primer fòrum de steampunks a Espanya. Roselló es presenta a l’entrevista amb una camisa de ratlles blaves i blanques embotonada fins al coll, ulleres rodones i un corbatí de cuir. “L’ steampunk és una crítica a l’obsolescència programada i a la idealització de la innovació com a fi, no com a mitjà. Critica que sigui la tecnologia qui ens domina, en comptes de ser nosaltres els que la dominem a ella”. I proposa que siguem nosaltres els que sapiguem fer coses tan bàsiques com cosir i fer-nos la roba, cuinar, serrar fustes i saber fer quatre coses amb metalls. “Encara que miri cap al passat, no et pensis que sóc com una mena d’ amish ”, subratlla Roselló. “L’steampunk és una sèrie d’al·legories i metàfores sobre relacions amb una època, la de la Segona Revolució Industrial, en què també hi va haver unes relacions complicades amb la tecnologia. L’ steampunk no parla tant de pors com d’incerteses, i no és estrany que hagi tornat en un moment com ara, de crisi no només econòmica, sinó sistèmica”.
De tota manera, assenyala la historiadora, el 90% dels aficionats a l’ steampunk no són conscients d’aquest rerefons ètic, i el que els atreu és l’estètica, la literatura i el cinema del gènere. “És una forma d’oci alternativa, però ja no és contracultural: ja està molt acceptada i no li queda gairebé res de rebel i de crítica”, diu Roselló, que recorda que els anys 2011 i 2012 Justin Bieber, David Guetta i Nicki Minaj van fer diversos videoclips amb estètica steampunk ; que l’any passat la cadena de roba Pull & Bear va vestir amb goggles d’aviador tots els maniquins, i que l’Apple Store està plena d’aplis amb estètica steampunk. “El capitalisme tardà ha aconseguit convertir qualsevol proposta contracultural, relaxant-la i extraient-li la part més política, en una cosa buida de contingut; que sí, va millor per vendre roba”.
Les cotilles són masclistes?
Segons la historiadora, queden molt poques accions contraculturals en el col·lectiu. Una és l’Steampunk Magazine, una revista que va néixer el 2007 de la mà de dos anarquistes nord-americans, i que veuen en aquest moviment una possibilitat de transformació social a petita escala. “En un dels primers números van publicar el Corset Manifestum, un text escrit per un grup de feministes que deien: «Si vull portar una cotilla la porto, me l’ajusto com jo vull i sent conscient del que va representar al segle XIX per a la repressió de la dona». És un tipus de feminisme -lluny del tipus més ranci, que ataca el porno, per exemple- que defensa que si una dona vol vestir-se com una puta té tot el dret a fer-ho sense que ningú la jutgi, sempre que ella també respecti les decisions d’altres models de dones. A banda d’aquest tipus de manifestos, no hi ha gaire més moviment”, afirma la historiadora, que creu que les modes retro ja han arribat al punt àlgid i que començaran a decaure. “Ara tenim una mica més d’esperança. Moviments com les Primaveres Àrabs, els indignats i Ocupem Wall Street han accelerat bastantes iniciatives, es pensa més en temes ètics, i això dóna esperances a la gent”. Finalment, als que titllen d’infantil disfressar-se d’explorador o d’aviador, Rosell els respon: “Viuen fa 50 anys, doncs. La gràcia de la postmodernitat és que per fi accepta que l’adult no té per què fer coses d’adult. Els jocs de taula estan cada vegada més acceptats, per exemple, i n’hi ha que són només per a adults. I també per això l’acció de vestir-se i disfressar-se és cada vegada menys contracultural”, conclou la historiadora.
La creativitat com a motor
D’altra banda, hi ha poca gent que vesteixi steampunk en la seva vida diària, i la majoria ho reserven per a les convencions com la de dissabte. Magdalena Gómez és una de les poques que queden que ho fan, i combina l’ steampunk amb l’estètica lolita, una subcultura japonesa que opta per les blondes, els vestits de nina i els llacets de colors pastel. La Magdalena, de 20 anys, regenta la botiga Madame Chocolat, on es pot trobar roba i complements steampunk, lolita i gòtics. Avui du un vestit blanc, ulleres rodones, unes sabates amb un llacet i unes mitges que simulen una nina mecànica. L’acompanyen Vany Miranda, de 34 anys i empleada en una joiera; Mara Von Entropy, de 27 anys i microbiòloga, i Jordi Sierra, de 27 anys i llicenciat en ADE. Avui tots tres han vingut vestits, però només ho tornaran a fer per a la convenció de dissabte, que organitza la Vany. Per la Mara, que porta un vestit d’exploradora, l’ steampunk a l’Estat se centra sobretot en la creativitat, la costura, la il·lustració, la fotografia i el modelatge. La Vany destaca les inquietuds que fa despertar. “Jo em vaig apuntar a un taller sobre el cuir a l’Escola Massana només per fer-me una cotilla”, diu, i explica que tots els seus vesits -incloent-hi el que porta avui, de dama victoriana- se’ls fa ella. A més, en compra d’altres talles per col·leccionar-los o compartir-los amb els amics, com ara el de gentleman del segle XIX que du avui el Jordi. De l’ steampunk, afegeix la Magda, l’atreu la creació individual i la capacitat de cada persona per sorprendre amb el que pugui fer. “M’agrada molt crear un personatge i una història, i a partir d’això vestir-me. Sempre he estat molt interessada en el concepte de vestir-se a un mateix. El món lolita, per exemple, d’on jo provinc, es tracta de caracteritzar-se fins a gairebé deixar de ser humà”.
Sobre l’ètica de l’ steampunk, la Magdalena es queda amb el reciclatge. “És un dels efectes de la societat de consum. A les persones creatives ens costa molt pensar que els objectes que fem servir siguin trets d’un motlle i fabricats a la Xina. No ens agrada pensar que tot el que tenim a casa nostra no ho hem decidit fins a l’últim raconet. I amb la nostra estètica passa igual. No volem vestir del Zara. Almenys en un dia especial volem que tota la nostra creativitat parli per nosaltres”.
El ciberpunk, el germà ‘hacker’ de l’‘steampunk’
El ciberpunk és un subgènere dins la ciència-ficció que va néixer als anys 80, paral·lelament a l’ steampunk (i, de fet, amb més massa crítica). “El ciberpunk parla de futurs distòpics dominats per megacorporacions financeres o tecnològiques, amb ultravigilància i situats entre el 2010 i el 2020”, explica la historiadora Elisabet Roselló. “Igual que ara, es criticava el model de superconsumisme amb la tecnologia pel mig, que aleshores eren els walkman, les consoles, els personal computers i el naixement d’internet. Ja aleshores van començar a intuir la part més complicada de tot plegat”, continua. “El ciberpunk és com una mena de hacker que actua contra les corporacions, però pels seus interessos propis, no socials. No és la idea de l’heroi clàssic, però, com en l’ steampunk, reverberen totes aquestes coses de la Segona Revolució Industrial: la tecnologia i la inestabilitat. D’alguna manera, i simplificant, el ciberpunk mira de manera crítica al futur, i l’steampunk torna a la part més bonica i optimista del passat”. En els últims mesos als cinemes hem pogut veure diverses estrenes amb arguments del ciberpunk, com ara The zero theorem, de Terry Williams i estrenada a Sitges; Lucy ; Her, i la sèrie Black mirror.
