‘Veus de fora’. Barcelona i el centralisme

Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...] Del centralisme barceloní se n’ha parlat molt i molt bé, però gairebé sempre des de Barcelona. [...] Només pretenc avalar aquesta observació en la meva condició de no barceloní. [...] Em ve a la memòria una imatge -no sé d’on l’he treta- que va com l’anell al dit. És així: “Catalunya és com un ésser deforme; la mida del cap no està en relació amb la resta del cos. Catalunya té el cap massa gran”. [...] Quant durant el període post-aprovació de l’Estatut, Acció Catalana organitzà arreu de Catalunya una croada en favor del plebiscit popular, jo també hi vaig aportar, una mica, el meu concurs. I voltant per aquests mons de Déu, vaig observar que, sobretot els que passaven dels quaranta, acceptaven l’autonomia amb una mica de recel: “Fins ara ens queixàvem del centralisme de Madrid. Veiam si ara el patirem per partida doble: el de Madrid i el de Barcelona”. Doncs bé, aquesta observació que vaig escoltar qui sap les vegades, en part no està pas mancada de raó. El centralisme és un fet que no pot negar ningú. Demà, quan estigui definitivament en marxa tot l’engranatge de la nostra autonomia, aquest centralisme, vulgui’s no vulgui’s, subsistirà i és de témer que s’accentuï. Qui en té la culpa? Jo crec que a fi de comptes la culpa no la té ningú. El centralisme barceloní és una conseqüència llastimosa però lògica de la deformitat de què parlàvem. No hi ha manera d’assolir un funcionament perfecte per aquest cos tan desproporcionat. Ens hem de resignar, però, davant d’aquesta realitat fatal, irremeiable? Jo crec que no, de cap manera, puix que si no és possible trobar la fórmula de l’harmonia perfecta, la justa mesura que caldria, bé podem, uns i altres, fer més passadora la diferència. [...] El que cal és un acostament, una major compenetració entre Barcelona i la resta de Catalunya. [...] Mentre escric aquestes ratlles, el marc de la finestra m’ofereix la realitat d’una pintura viva. En primer terme unes teulades revellides pels anys i la verdor del fullatge d’uns arbres; més cap al lluny, un xic difuses, les primeres muntanyes del nostre Pirineu i al damunt de tot un retallet de cel blau. I això, tot això, també és Catalunya...