Tinc una notícia bona, una de dolenta i una de bona-mala. Comencem per la dolenta. No sé si se n’ha adonat, però avui Catalunya no és independent. I li diré més, no ho serà demà, ni potser l’any vinent. I ningú està en condicions de dir què passarà, ni quan, ni si finalment passarà. Però ara ve la bona notícia. La resposta de Madrit (no ciutat sinó concepte) ha estat tan aspra, tan plena de mal humor, tan desagradable i s’ha envoltat d’un legalisme tan feixuc, que el trencament emocional comença a ser molt difícil de recosir per un estat que cau a trossos. La imatge d’ahir, festiva, alegre, familiar i il·lusionada és tan potent que molta gent amb dubtes, en molts casos lògics, ha traspassat definitivament la línia per sempre. I que els únics incidents els protagonitzin quatre ultres hauria de fer reflexionar (i molt) tots els que han menyspreat i han judicialitzat la consulta. Negant-se a construir un discurs alternatiu, han quedat al cantó dels encaputxats exercint violència i això els fa un mal terrible perquè molta gent els associarà amb la intolerància.
La bona-mala notícia és que avui hem de continuar fotent-li. I demà. I l’any vinent. Polítics i periodistes començarem a parlar d’eleccions anticipades, llistes úniques, estratègies electorals. Però l’autèntica força continua estant a les mans de la gent. Els que hem anat a les manis, els que hem votat, els voluntaris i els que cada dia perden hores organitzant coses. Hem de continuar empenyent. Tots. I sap per què? Perquè el nou país l’hem de construir entre tots. També amb els que ahir van votar no o no van anar a votar.
