Crònica 13/03/2012

Marina Subirats: "El conflicte sobre la immersió del català no és real, és polític"

Classes Especialitzada en sociologia de l'educació i de la dona i experta en estructura social, Marina Subirats (Barcelona, 1943) publica 'Barcelona: de la necessitat a la llibertat. Les classes socials al tombant del segle XXI' (L'Avenç)

Elisenda Roca
3 min
Marina Subirats fa una radiografia de la societat barcelonina actual  en el seu últim assaig.

Li brillen els ulls quan em parla de l'educació que va rebre a l'Escola del Mar. Una bona escola és la que sap tractar les criatures per treure'n el millor i potenciar les capacitats que té cadascuna, diu. Catedràtica emèrita de la Universitat Autònoma de Barcelona, Marina Subirats va ser directora de l'Instituto de la Mujer i regidora d'Educació a l'Ajuntament de Barcelona. Autora de diversos assaigs, l'últim és una acurada i empírica radiografia de la nostra estructura social.

L'embrió d'aquest assaig neix amb l'elaboració de la primera enquesta metropolitana?

Sí, quan el sociòleg Lluís Carreño em va fer l'encàrrec d'iniciar-la. Va començar l'any 1985, amb un equip molt capacitat, i s'ha anat fent regularment fins al 2006. Ara se n'està fent una altra.

Per això es va crear l'Institut d'Estudis Metropolitans?

El va crear l'alcalde Maragall per tenir dades sobre com evolucionava aquesta metròpoli i gestionar-la millor. Barcelona té un gran problema, primer pel franquisme i després pels partits: la manca d'un instrument per treballar de manera coordinada sobre la metròpoli i engrandir els seus límits. Madrid té un territori sis vegades més gran que Barcelona. Avui la conurbació de Barcelona té uns quatre milions d'habitants.

El teu interès era conèixer la nostra estructura social.

A partir d'una anàlisi molt sofisticada metodològicament. És un resultat empíric i l'aportació important del llibre és conèixer la nostra estructura social.

Qui forma part avui de la classe mitjana?

Hi ha quatre grups. Els empresaris petits i mitjans amb assalariats però que no són els grans empresaris, la classe corporativa. Els professionals amb estudis universitaris: aquesta nova classe mitjana ha emergit ocupant els aparells públics i els mitjans de comunicació. Bona part de la transformació de Barcelona es deu a aquest grup. I d'aquest grup en surt un altre, els seus fills i filles, d'entre 16 i 35 anys, amb un alt nivell de formació, sous baixíssims o sense feina, que no tenen fills i molts viuen amb els pares. Finalment, el quart grup l'integren els autònoms i empresaris sense assalariats. Guanyen molt poc a base de moltes hores i, pel seu nivell adquisitiu, s'acosten a la classe obrera però no en tenen consciència.

Quan dius classe obrera vols dir classe treballadora?

No. El perfil de la classe obrera és el d'un persona que treballa a la indústria, en una cadena de muntatge o en una fàbrica.

Aleshores, quina és l'actual classe treballadora?

Són tres grups molt diferenciats. En primer lloc, la gent autòctona jove i adulta, de 16 a 65 anys, que imita molt la classe mitjana: un 30% són propietaris de pisos que van comprar per especular, no per viure-hi. Després hi ha els immigrants dels anys 40 i 50, amb baixíssims nivells de formació, castellanoparlants la gran majoria, que encara no coneixen gairebé el català: un grup majoritàriament format per vídues. És el grup que rep menys recursos, menys que els immigrants actuals. Aquest grup està políticament més a la dreta, és més religiós i ha reforçat molt el castellà.

Al llarg d'aquests anys s'ha empobrit l'ensenyament?

De cap manera! Avui no hi ha analfabets. Estem en la societat més educada de la història. El que hi ha és un tema gravíssim: la pressió de l'Església en l'educació, brutal ideològicament i des del punt de vista econòmic. L'escola privada avança per concertar al màxim i endur-se més recursos públics. La dreta política té interès a desacreditar l'escola pública, mai la privada. Pobre del mestre de la privada que surti a dir el que sigui!

I què me'n dius dels que pensen que la immersió lingüística en català suposa un retrocés o que repercuteix negativament en la llengua castellana?

Un retrocés? És absurd! El castellà és la llengua més usada a Catalunya, sobretot a la regió metropolitana. Gràcies a la immersió, el català s'ha mantingut amb molt d'esforç. Totes les proves que s'han fet demostren que el nivell de coneixement del castellà del alumnat de Catalunya és el mateix que en altres llocs d'Espanya. Tenir dues llengües afavoreix el coneixement lingüístic. Aquest conflicte és estrictament polític i no té res a veure amb la realitat del nostre país.

Amb els canvis socials, hi ha qui tem la pèrdua de la identitat.

La diversitat té aspectes positius, però si ens fa sentir que perdem les arrels és preocupant. Sobretot quan això va acompanyat de pèrdues econòmiques i del control sobre les coses. Comencen a venir multinacionals, instal·len parcs temàtics... i la Barcelona que teníem comença a ser irreconeixible.

Vivim millor ara que fa vint anys?

Si aquest ara es refereix al 2006, sí. L'indicador més potent i més sintètic és l'esperança de vida, i ha anat augmentant d'una manera regular durant seixanta anys. Viure més anys vol dir viure millor. Però, segons dades del 2010, ha començat a baixar i això és un indicador terrible.

stats