Arto Lindsay: “El soroll ho és tot, perquè en el soroll hi ha totes les notes”

BarcelonaEncyclopedia of Arto (2014) és un àlbum doble que mostra la doble naturalesa d’Arto Lindsay, pioner de la no wave novaiorquesa dels anys 70 (DNA, The Lounge Lizards), però fortament influït per la música popular del Brasil. Aquesta nit actua a la sala Luz de Gas dins el 46 Voll Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona.

Per què un àlbum recopilatori?

Feia temps que no feia un disc de cançons i en volia fer un de nou, però algú em va suggerir de treure un recopilatori, com un resum, per començar-hi a pensar, i d’alguna manera també per forçar-me a mi mateix a intentar alguna cosa nova.

El disc té un CD de cançons i un altre d’actuacions, més cru i experimental. Per què?

Va ser idea meva fer dos CD i establir un diàleg entre les diferents coses que faig i que la gent pensi en la relació entre aquestes facetes, que com a mínim són dues.

¿Tens una doble personalitat musical?

No, però m’agrada fer coses diferents. No m’agraden les terceres vies, no m’agrada la barreja. No vull trobar un ritme que sigui mig americà i mig brasiler, vull trobar el ritme veritablement americà i el ritme veritablement brasiler i forçar-los, de manera que puguis sentir-los tots dos simultàniament.

¿En quin moment entren en col·lisió la part més pop de la teva música i la part més noise o experimental?

A l’escenari [riu]. És on surt tot. M’interessa el trànsit entre dos estats mentals i m’agrada la idea de passar fàcilment, tranquil·lament, de l’un a l’altre. Les coses poden ser extremadament diferents però no cal que siguin oposades. M’agraden moltes músiques diferents.

Vas créixer al Brasil, perquè els teus pares eren missioners, i un cop a Nova York vas descobrir l’avantguarda. ¿Com va anar?

No la vaig descobrir, la vaig inventar! Era el 1974, érem nens, i vam pensar que si volíem ser importants havíem de fer alguna cosa diferent. La gent pensa que la no wave era una reacció contra el pop, però no, es tractava de fer alguna cosa nova.

Què significa el soroll per a tu?

Per a mi té a veure amb l’èxtasi. La gent pensa que el soroll és el no-res, un forat negre, però el soroll ho és tot, perquè en el soroll hi ha totes les notes sonant a la vegada. El soroll pot ser la foscor, però no s’ha de confondre amb el volum, hi ha música que sona massa forta i pot fer-te mal, no hi ha cap necessitat d’això. La major part del pop és només volum, vas a un concert i pagues pel volum, pagues pel sistema de so.

Ets en un festival de jazz. ¿Veus relació entre la teva música i el jazz?

Sí, les cançons tenen harmonies belles i elaborades, i improvisem sobre les cançons. Això és molt més jazz que la improvisació lliure.

¿El que fèieu amb els Lounge Lizards de John Lurie es consideraria jazz en un festival com aquest?

Sí, perquè el jazz s’ha obert molt. Ara hi ha músics de jazz que imiten la música techno i fins i tot s’ha convertit en un clixé versionar grups com Radiohead o Nirvana.