Canes s’inaugura amb la vergonyosa ‘Grace of Monaco’

Enviat especial a CanesDesprés d’una gran polèmica per les declaracions d’Olivier Dahan, que va qualificar de “munt de merda” el muntatge que Harvey Weinstein volia fer del biopic sobre Grace Kelly que havia dirigit el francès, la projecció del director’s cut de Grace of Monaco ahir al Festival de Canes ha acabat donant la raó al productor nord-americà. La insatisfacció de Weinstein amb el film sobre la princesa monegasca era més que justificada, però és difícil que un remuntatge rescati de la mediocritat aquest melindrós biopic ofegat pel glamur de postal i amb costures de telefilm.

“Volia fer una pel·lícula que fos més que un biopic i parlar de l’elecció d’una dona”, va explicar Dahan ahir a la roda de premsa. Grace of Monaco es pot veure -això sembla que desitja el director- com el drama d’una actriu obligada a renunciar a la seva feina per interpretar el paper d’esposa, mare i princesa, però en el fons la cinta parla d’uns milionaris que lluiten per no haver de pagar impostos. Així, quan un De Gaulle assedegat de flux de capital per mantenir la guerra d’Algèria sotmet el principat a un setge, Grace Kelly es converteix en la princesa del paradís fiscal que, mitjançant el seu glamur i diplomàcia de saló, fa saltar pels aires una conxorxa contra el seu marit i allunya el fantasma de la taxa impositiva amb un discurs apassionat durant el ball de la Creu Roja. I tot en el nom de la llibertat.

Conte de fades al paradís fiscal

Però a Grace of Monaco el fons és tan poc convincent com la forma. La cita de Grace Kelly que obre la pel·lícula (“La idea de la meva vida com un conte de fades és un conte de fades en si mateixa”) seguida d’un tràveling que va de la pantalla de l’últim rodatge de l’actriu fins al seu camerino insinua que el film trencarà amb la visió idíl·lica de la princesa chic. Però la mirada de Dahan, lluny d’embrutar-se de realisme, retrata el món dels Grimaldi amb l’asèpsia edulcorada d’un reportatge de l’ Hola, abusant de filtres fotogràfics irreals i plans de posta de sol. L’única nota discordant és la insistència a enfocar en primer pla els ulls plorosos de Nicole Kidman. La protagonista del film és el més defensable de la cinta i no pas per la seva semblança física amb Kelly, la imitació del parlar contingut de la princesa o unes galtes inexpressives, sinó pel seu carisma i charme natural. L’actriu es feia càrrec del rebuig al film que han fet públic els Grimaldi. “Si fossin la meva mare i el meu pare jo també seria molt protectora -va comentar Kidman ahir-. Però la pel·lícula no té cap malícia, especialment cap a la Grace”.

Fins a cert punt és comprensible que Grace of Monaco inauguri Canes. La vida de Grace Kelly combina el glamur de Hollywood i el de la Costa Blava -de fet, l’actriu i el príncep es van conèixer al Festival de Canes- i alguns dels personatges secundaris són carn de cel·luloide -Alfred Hitchcok, Aristotelis Onassis i una Maria Callas interpretada per una Paz Vega que frega el ridícul-, però el resultat va omplir ahir de rialles involuntàries l’imponent Palais des Festivals. Els xiulets finals van firmar la sentència de mort d’una pel·lícula que, simplement, no fa per a una secció oficial de Canes.