La Damm balla al ritme dels britànics Klaxons

BarcelonaEl concert de l’Antiga Fàbrica Damm sol ser la gran festa del pop al BAM. Ahir Mishima era el valor segur, Klaxons la quota britànica i Coriolà, que actuaven a les set de la tarda, l’aposta de futur. Van obrir amb llum de sol i les dimensions de l’escenari no els van espantar. El pop amable dels del Maresme va sonar convincent, amb més rampells elèctrics del que es podia imaginar, i versió de Billy Bragg inclosa. Mishima van fer gala del seu esplèndid estat de forma, malgrat un so un pèl opac que dificultava entendre David Carabén, i van demostrar que L’ànsia que cura (2014) és ja un nou clàssic dins la seva discografia. Els londinencs Klaxons, que amb el seu últim disc, Love frequency (2014), han acabat abraçant el que mig de broma anomenaven nu rave, en el moment de tancar aquesta edició feien ballar de valent tots els que omplien la cruïlla Rosselló/Cartagena amb un concert explosiu.

Barcelona negra

Divendres a la nit el BAM i la Mercè van apostar fort per la música negra, especialment als escenaris de la plaça Catalunya i el Moll de la Fusta. Allà encetava la Mercè musical una aguerrida Myriam Swanson, capitanejant el combinat de rockabilly, surf i rhythm’n’blues dels Flamingo Tours, un grup d’estètica vintage que amb només un single i un EP ja sona com a revelació de la temporada. Swanson va escalfar els ànims mentre l’afluència de públic s’anava fent més i més gran. Amb bon temps i els focs artificials de la Barceloneta com a teló de fons, la nit es preveia magnífica.

Sonny Knight va aparèixer en escena com els grans del soul: introducció instrumental, presentació entusiasta per part d’un dels membres de The Lakers i irrupció a l’escenari amb un impecable vestit blanc. El que va seguir va ser un set de soul clàssic perfectament executat, que va enllaçar amb l’enèrgic xou de Lisa & The Lips i la curiosa mescla de música africana i sintetitzadors dels londinencs Ibibio Sound Machine.

Caminant de pressa, es podia arribar als diversos escenaris del centre de la ciutat -el Fòrum ja era massa lluny- per obtenir tastets de les diverses actuacions que hi tenien lloc. A l’avinguda de la Catedral, la fusió de música clàssica de l’Índia amb detalls electrònics de Mayookh Bhaumik Black Coffee sonava com un xiuxiueig fins que esclatava en moments sensuals o números de ball molt aplaudits. El mateix escenari -amb unes quantes fileres de cadires al davant- va acollir l’actuació de la Flamenco Reunion del trompetista Raynald Colom, una molt reeixida lectura del gènere amb un quartet de jazz com a base, la col·laboració de Juan Ramón Caro a la guitarra flamenca i un sublim homenatge a Paco de Lucía.

A la plaça Catalunya, els Alma Afrobeat Ensemble van muntar un concertàs que va arribar a comptar amb 16 persones damunt l’escenari, ballarins i ballarines incloses. Va ser un xou enèrgic, combatiu i d’una plasticitat aclaparadora que ens obliga a prendre’ns encara més seriosament aquesta gran banda d’ afrobeat establerta a Barcelona. La festa va continuar amb la mescla de rap i música tradicional del Congo del belga Baloji, mentre les places dels Àngels i Joan Coromines acollien concerts d’estètica indie i postpunk, com el dels nord-americans Protomartyr.