El nord-americà Joshua Oppenheimer (Austin, 1974), establert a Dinamarca, és el director del documental The act of killing , basat en tres dels membres dels esquadrons de la mort d'Indonèsia que el 1965 van assassinar més de mig milió de persones. Els tres homes i els seus amics expliquen, mostren i reconstrueixen -fent com si fossin actors de pel·lícules de Hollywood- com actuaven durant els assassinats massius. El documental, premiat en mitja dotzena de festivals, com ara el DocsBarcelona, s'estrena demà.
Va començar entrevistant supervivents fa una dècada. Per què ha acabat donant la veu als assassins?
The act of killing és un film fet des de la perspectiva dels supervivents. Si bé no hi surten, acaparen cada fotograma. Quan entrevistàvem els supervivents, els militars ens van impedir filmar-los; no els volien deixar parlar. De totes maneres, alguns ja ens havien dit que parléssim amb veïns seus que eren autors d'assassinats. Ho vam fer amb prudència, però immediatament responien amb aquelles grotesques i terrorífiques històries d'assassinats, presumint-ne fins i tot davant dels seus néts. Va ser un contrast entre els supervivents, als quals no es permetia parlar, i els autors, que es jactaven explicant coses molt més incriminadores de les que podien dir els supervivents.
Això és el més sorprenent: relaten lliurement tota mena de crims i assassinats que han comès.
Estem acostumats a veure criminals en documentals negant el que han fet o avergonyint-se'n, perquè hi surten quan ja els han tret del poder. Però aquests homes continuen al poder. Han assassinat, però mai no els han forçat a admetre que el que van fer estava malament. I ara, desesperadament, mantenen una mentida, justifiquen el que van fer. De manera que al matí, quan es miren al mirall, no hi deuen veure un assassí de masses. Anwar Congo, un dels protagonistes, va ser el quaranta-unè assassí que vaig entrevistar i tots els que vaig conèixer presumien. No només m'explicaven aquelles terribles històries davant dels fills i els néts, sinó que m'ensenyaven com i on mataven. Després de la desena entrevista, la pregunta va canviar de què havia passat el 1965 a què passava llavors, el 2004-2005, perquè en presumissin tant.
Continua en contacte amb Anwar Congo. Per què?
Quan vam veure el film, ell va quedar tocat. Va dir que estava content d'expressar aquells sentiments dels quals gairebé havia tingut prohibit parlar. Esclar que li va fer mal, però volia mantenir-se en contacte amb mi i jo amb ell, perquè tot allò ens va canviar molt a tots dos.
Els botxins d'Indonèsia són com els que van cometre crims similars durant la dictadura franquista?
Esclar que són semblants. La diferència podria ser que l'esquerra política va ser totalment exterminada a Indonèsia mentre els EUA i la resta del món occidental, incloent-hi Espanya, aplaudien els assassinats quan succeïen. Els autors presumeixen perquè poden, però això no vol dir que n'estiguin orgullosos; no és un símptoma de falta de consciència, al contrari, és una defensa desesperada per convence's que allò era correcte. El testimoni del film és aquesta espiral de mal i corrupció en la qual ha entrat tota la societat.
Quin impacte ha tingut el documental a Indonèsia?
Sabíem que si el sotmetíem a la censura perquè es pogués projectar als cinemes seria prohibit i esdevindria un crim projectar-lo i mirar-lo, fins i tot a casa. Hauríem donat una excusa als militars per atacar físicament les projeccions, amb impunitat. Per evitar-ho, abans l'hem projectat a la Comissió Nacional dels Drets Humans, hem fet sessions per a periodistes, directors de cinema, historiadors, escriptors, filòsofs, famosos... Tothom que l'ha vist ha quedat tocat i els mitjans han arribat a dir que hi ha hagut un abans i un després del film. Han començat a fer reportatges d'investigació sobre el genocidi. El documental ha obert un debat a Indonèsia.
