'L'elisir d'amore' més saborós

Millor o pitjor que fa vuit anys? Aquesta pregunta rondava, inconscientment o conscientment, pel cap de molts aficionats davant el retorn de Rolando Villazón al paper i muntatge amb què va debutar al Liceu i amb què va obtenir el seu màxim triomf al teatre. Pocs cantants han estat tan observats amb lupa arran dels seus problemes vocals, afegint una pressió extra a una professió ja per ella mateixa d'alt risc com la de tenor, una pressió que, tanmateix, no afecta en aparença el mexicà. La veu ha minvat en volum i força de penetració sense perdre la seva peculiar coloració fosca, i Villazón fa un ús raonable dels seus recursos actuals. Per sort, el que no ha variat és el fraseig generós i la presència escènica hiperactiva, i tal és la sinceritat que emana de tots els àtoms del cantant que és impossible no rendir-se davant el seu Nemorino. És aquesta sinceritat la que va salvar el moment més esperat, Una furtiva lagrima , quan el cansament es va fer notar en dos o tres moments de petit trontoll sense conseqüències majors.

L'entesa escènica entre aquest entendridor Nemorino i l'Adina d'Aleksandra Kurzak va ser total, i la soprano polonesa va signar una composició vivaç del personatge. Llàstima que el timbre tingui una pàtina aspra no gaire atractiva i que a la seva gran ària de lluïment les forces flaquegessin, amb sobreaguts destimbrats. La versatilitat de Joan Martín-Royo no deixa de meravellar: setmanes desprès d'unes commovedores àries de la Passió segons Sant Joan al Palau, el baríton català va desplegar el seu talent buf en un Belcore fatxenda, tot i una tessitura en ocasions un pèl tibant per dalt.

En termes purament vocals, Ambrogio Maestri va empetitir els seus companys de repartiment, amb un instrument tonant i aclaparador, i si el cant sillabato podia ser més espurnejant, el baríton italià va conferir al seu Dulcamara unes dosis de truculència no renyides amb la bonhomia d'aquest simpàtic xarlatà. La irreprotxable Giannetta de Cristina Obregón tancava un notable equip musical en el qual també van fer bon paper el cor i l'orquestra menats amb mà segura, descomptant algun final massa sec, per Daniele Callegari.

Mario Gas i el seu equip van tornar per rebre els justos aplaudiments del públic. Els repartiments van i vénen, però la producció manté la seva frescor i la seva encomanadissa joie de vivre que fan que hom surti del teatre amb un somrís a l'ànima. Quan algú encarregarà un nou muntatge operístic a Gas?