BarcelonaManel Barceló torna a la Sala Muntaner amb Els dolents de Shakespeare, el tercer gran monòleg de la seva carrera, en què s'enfronta a 81 personatges, la majoria sorgits de les obres de l'autor anglès. El dia de Cap d'Any hi farà un festa per celebrar les 100 funcions.
¿Els dolents d'avui en dia han perdut nivell? ¿Hem de torna a invocar Shakespeare?
Sí, els donaria una mica de discurs per vendre'ns la moto, perquè no s'esforcen ni a fer això. Shakespeare donava la mateixa dignitat literària als bons i als dolents. Ara trobem que la mediocritat i la cobdícia desfermada campen per tot arreu. Tenen el discurs de "si tu fossis aquí faries el mateix". Sisplau, que facin un discurs d'estat!
Va fer temporada a Buenos Aires. ¿El públic argentí és molt diferent del català?
Els argentins són una mica hooligans. Viuen el teatre amb una passió enorme. Senten un afecte pels artistes que els sorprenen i que els emocionen. També hi vaig ser el 2001, en una època en què el corralito era més dur i la gent s'estava de sopar alguns dies per poder-se pagar el luxe d'anar al teatre. Són gent molt preparada, han vist molt teatre i de tota mena. En canvi no són esnobs, no entren dins el joc de " ya lo vimos acá con Berkoff". Els agrada que els sorprenguin.
Diu que fer Shakespeare és fer gimnàstica actoral. Què li aporta?
Shakespeare s'ha convertit en una mena de meta per als actors i els directors, i a vegades això enterboleix l'autèntica relació que hi ha amb les seves obres. El primer que has de fer, amb el respecte que et mereix qualsevol personatge, és deixar-te impregnar per ell i no per la llegenda. Quan t'hi enfrontes, et trobes amb una descripció de l'ésser humà al punt de l'emoció. La tècnica ha de ser el suport per emocionar amb la paraula: dir bé el vers t'emociona perquè quan la paraula sona bé en el teu cos, la vibració, la paraula, el concepte i el so provoquen emoció.
¿Hi ha algun paper que li resulti especialment difícil?
No. L'estructura de l'espectacle em permet apropar-me a moments shakespearians que són els realment compromesos. Quan arribes als personatges ja t'has anat preparant, però et sorprenen igualment. Semblen molt pautats, domesticats, però et sorprenen sempre. No sé com s'ho fan però et fan entrar en un altre estadi. A Els dolents... jugo amb un parany: condensar tots els colors que pugui en un fragment.
¿Quan preparava l'espectacle va veure algun enregistrament de Steven Berkoff [el popular actor anglès que la va adaptar i estrenar]?
Em passa una mica com amb Dario Fo. Quan vaig fer La tigressa, el director em va proposar anar a Madrid a veure'l. Ni em va passar pel cap: no, no i no. Per un tema de llibertat de creació i perquè veure una personalitat tan forta em marcaria uns límits que jo no vull tenir. Quan em trobo amb un material d'aquesta mena vull tenir plena llibertat.
El 2010 Michael Pennington va representar a Girona Sweet William, i aquest any s'ha estrenat Els folls de Shakespeare. Els monòlegs shakespearians són cosa de grans actors.
Per defensar un espectacle en solitari hi has d'haver invertit molts anys i molta experiència per poder-ne sortir dignament. És un número de risc, és com treballar a la corda fluixa. T'arrisques molt, has de donar molt i crear una relació diferent amb el públic, has de saber estar a l'altura de les seves reaccions. Els tres grans espectacles de la meva carrera professional han sigut monòlegs: La tigressa i altres històries, que vaig fer durant 25 anys; Shylock, i ara Els dolents... No he tingut mai problemes de públic. Al començament sí que vaig trobar prejudicis per la durada.
Quin és el seu dolent preferit?
El dolent per antonomàsia és Ricard III. És tan mala persona i és tan divertit! És un cínic, és la maldat pura. Destil·la maldat en totes les seves accions i totes les seves paraules. Té moments d'un cinisme tan captivador que, realment, dius: quin tio més catxondo.
