On és el sector? Tot i que han reformat els estatuts, els premis Max d’arts escèniques que atorga la SGAE encara han de fer força camí per guanyar credibilitat i ser més que una festa entre guanyadors un cop a l’any. La setmana passada es van conèixer els primers finalistes entre els quals es triaran els candidats. Hi ha curiositats. Per exemple: en el premi de millor espectacle, on hi ha dotze títols, només hi ha un espectacle que no estigui produït o coproduït pels teatres públics de l’Estat. Passa res? Doncs que al territori de l’Estat hi ha un munt de companyies, gairebé totes petites, que estan fent les seves creacions des de la indigència o, com a molt, la precarietat. Espectacles que tenen el mateix rigor que els del teatre públic i de vegades una actualitat que no es troba en el repertori, però que es representen en espais alternatius i no ho tenen gens fàcil per girar. També podem parlar dels espectacles dits comercials o exhibits en teatres comercials, en els quals òbviament hi podem trobar títols con El crèdit de Jordi Galceran i exabruptes escènics com la nissaga Sofocos. Sincerament, crec que el teatre públic no hauria d’accedir als Max si no és en una categoria especifica.
Els Molière Els premis equiparables als Max a França, els Molière, fan exactament això. D’aquesta manera no resulta estrany que una obra com Després de la pluja, de Sergi Belbel, estrenada en un teatre privat, guanyés el Molière a la millor comèdia. Aquí ho hauria aconseguit? Probablement no.
Normes Aquest any la tria no s’ha fet per votació universal dels membres de la SGAE sinó per decisió de comissions d’experts a Madrid i Barcelona, i una altra per a la resta de comunitats. A la nova normativa s’estableix que les comissions de les dues grans capitals del teatre escolliran com a màxim quatre espectacles per als Max d’aquesta categoria. Però en realitat n’hi ha cinc. Diran que són coproduccions.
Una absència curiosaÉs curiosa l’absència com a millor espectacle a la tria de Barcelona d’ Els feréstecs, guanyadora dels premis Butaca, que vota el públic. Deu ser que el públic no sap res.
