Perejaume traça noves rutes per la història de l’art

BarcelonaD’un morter ibèric del segle III es pot viatjar fins a les pintures llampants de Jujol a Can Negre. Seguint el fil d’un dibuix del Canigó de Jacint Verdaguer es pot arribar a escrutar els núvols com un científic i acabar ficant el nas en el reliquiari d’un sant. Només cal anar al darrere de la ment barroca i sàvia d’un artista conceptual com Perejaume. Les peces que tria, els paral·lelismes que estableix, els aparellaments que s’atreveix a mostrar configuren una veritable història de l’art paral·lela. “D’imatges n’anem tips -exposa Perejaume-. En canvi, les connexions s’han d’inventar. A vegades no saps per què, pot ser purament una anècdota o una intuïció que segueixes i t’hi abraones com un boig. És molt complex per què relacionem les coses”, admet. I, en canvi, és fàcil deixar-se atrapar per l’experiment que proposa.

Ho ha titulat Maniobra -perquè utilitza obres existents per fer-ne una nova lectura- i convida el visitant a seguir tres camins possibles per la tradició catalana. El fil conductor d’un d’aquests recorreguts és el tacte. Per començar, s’exposen una sèrie de dibuixos que Joan Miró pintava el 1912 a classe del mestre Francesc d’Assís Galí, que els feia palpar un objecte amb els ulls clucs i després dibuixar-lo. La majoria eren patates. Això porta Perejaume a una petita pintura d’Antoni Tàpies, Tocar la terra. I d’aquí salta a una xilografia del segle XVIII, un “retaule de pobre” on els dibuixos s’han pintat de colors fent servir els dits. Sembla lògic, doncs, trobar la parella que formen dos dibuixos de mans obra de Tàpies i García Lorca. Les del primer miren a la terra i les del segon s’enfoquen al cel; unes són del 1998 i les altres del 1935-36, i segur que mai havien estat tan a tocar.

Però és que la sintaxi que Perejaume teixeix entre les peces no té a veure ni amb cronologies, ni amb autors, ni amb les jerarquies que marca el mercat, ni tampoc amb la consideració sagrada o profana. És totalment lliure. Fins i tot hi ha objectes que probablement mai no s’havien considerat art -per exemple: els registres meteorològics del Turó de l’Home-. Amb elements “aparentment humils” arriba a un “pes i un potencial d’idees” extraordinari, com defensa entusiasmat el director del MNAC, Pepe Serra.

Perquè el recorregut tàctil continua: el braç de la gegantessa d’Olot, obra de Ramon Amadeu de principis del XIX, s’il·lustra amb un poema de J.V. Foix on destaca un vers adient a la potència d’un gegant: “Si el dit prem la vall”. Tot seguit s’arriba a una vitrina dedicada a les cintes que els creients adoren com a relíquies d’una verge perquè se suposa que la santa va tocar aquella peça de seda. El fil invisible que traça Perejaume després es torna a bifurcar cap al cel -exposa una estrella de decoració nadalenca, el didal d’una monja i una capella portàtil- i cap a la terra -amb imatges de mans que es converteixen en arrels- i acaba amb una invitació a trobar el “tacte de les paraules” en tres obres: un poema visual de Brossa, un mapa lingüístic de Joan Coromines on situa les variants de la paraula bressol i un paper de Miró.

Perejaume acompanya de prop el visitant en aquest viatge per la història de l’art català. Uns cartells donen pistes sobre la relació que es pot establir, per exemple, entre un paisatge pintat per Joaquim Mir i una pedra pintada per Joan Miró. Però la intenció és que cadascú elabori les seves teories i hi trobi el seu significat. “Quan vas a un museu, tu vas alimentant les obres, com si fossin una cria”, diu Perejaume. Les creences i coneixements de cadascú configuren cada vegada una nova lectura. I ell, a més, està convençut que això és el que l’espectador pot tornar-los a canvi del plaer i l’enriquiment que l’art li regala. Compara l’exposició amb un llibre: “És com si haguessin extret el text i hi quedessin només les il·lustracions, i tu haguessis de reescriure el discurs”. “Hi ha una gran capacitat d’evocació”, assegura Pepe Serra.

El Museu Nacional va encarregar la Maniobra a Perejaume seduïts pel llibre Mareperlers o ovaladors -premi del ministeri de Cultura al llibre més ben editat del 2013-, on establia un diàleg entre art barroc i art contemporani, entre tradició i avantguarda, a partir de les formes d’òval que trobava en l’obra de Jujol, Mir, Miró o Tàpies. El director del MNAC li va proposar que s’atrevís a fer una versió expositiva d’aquella tesi. La recerca de Perejaume, però, desmesurat i minuciós, ha anat molt més enllà i acabarà donant peu a un segon llibre que el museu i Edicions 62 publicaran abans d’acabar l’any. “L’exposició de Perejaume demostra que hem de fer una revisió del Barroc. Sempre s’ha dit, mandrosament, que no en teníem, i el que s’ha de fer és mirar el subsòl”, opina Serra.

Perejaume és un artista precisament tan arrelat a aquesta terra que té la capacitat de donar valor a allò en què ningú es fixa, i converteix en grans les coses petites, el que és ultralocal en global, una col·lecció cartogràfica de núvols en una obra d’art. Això explica que bona part de les 130 obres que s’exposen al Museu Nacional siguin anònimes i que provinguin o bé dels fons del centre o bé de 29 prestadors absolutament dispars, i fins i tot exòtics. Les obres que tenen autor conegut poden anar des de Joan Amades, Marià Fortuny, Pablo Palazuelo, Marià Manent, Domènech i Montaner o Pablo Picasso fins al vistaire de Sant Jeroni, que als anys 30 registrava els fenòmens meteorològics de Montserrat fins que Franco va fer requisar els arxius dels tres observatoris catalans.

En la revisió de la nostra tradició “Perejaume es despulla, t’explica, et desvetlla coses que porta carregades a sobre, t’emociona i et pot meravellar”, afirma Serra. “És d’una densitat i austeritat, una humilitat i una ambició excepcionals”, conclou.