La Troba Kung-Fú impulsa la 'rúmbia' del Vallès al disc 'Santalegria'

BarcelonaRoda al món i torna al Vallès, concretament a la Garriga. Allà viu Joan Garriga, l'ànima de La Troba Kung-Fú i un dels músics més interessants del país, referent per a molts grups no només estilísticament, sinó sobretot perquè amb el seu atreviment i el seu profund amor a la música popular ha desafiat dogmes i ha obert nous camins. Des que va formar el grup Dusminguet a mitjans dels anys 90, ha sigut una esponja captivada per músiques d'arreu, de la rumba al reggae , del vallenato a la polca, que a partir del 2005 van anar configurant el so de La Troba Kung-Fú.

Ara, tres anys després del disc A la panxa del bou (2010), Garriga torna amb Santalegria , un àlbum amarat per la geografia del Vallès, pel Turó de l'Home i per la C-17. "És curiós. Viatges molt i pots parlar dels avions o d'un barri de Nova York, però també has de tenir la tranquil·litat de poder parlar de la C-17. Quan ho fas, de cop comença a brollar i ja no ho pots parar. I ha sigut així, com deixar l'aixeta oberta passés el que passés, com un exercici gairebé vital", explica Garriga. Ben mirat, no és tan estrany que canti als paisatges que té més a prop. "És que al final totes les músiques que escolto i que m'impressionen sovint són molt localistes", diu.

Cançons per ballar agafats

Santalegria és un disc que balla i fa ballar. Es belluga a cop de rumba i cumbia , dos patrons que La Troba Kung-Fú converteix en rúmbia . També hi ha perfums de dub i de reggae i fins i tot pinzellades d'havanera, però sense col·lisions i amb un caminar sense entrebancs. "Les cançons es poden ballar agafats, una cosa que en els altres discos, en general, costava més", diu Garriga, que no ha volgut fer coses "gaire frenètiques". El músic vallesà buscava aquest canvi i el va forçar des que va començar a enregistrar les noves cançons. "Primer vam gravar la base en trio, baix, bateria i acordió i veu -informa-, i això ens obligava a tenir una estructura molt definida i a no embolicar-nos gaire". Potser per això les cançons són "una mica més rodonetes" i sonen més despullades que en els discos anteriors.

Santalegria també és un pas més en la definitiva consolidació de l'acordió com a element essencial, ara encara més elàstic i versàtil. Garriga, el músic que grups com La Pegatina i Txarango han pres com a model, reconeix sense falsa modèstia la influència de Carles Belda: "En els últims dos anys hem treballat molt plegats i hem compartit moltes coses -recorda-. El Carles és un mestre. És capaç d'agafar l'acordió i cantar-te en qualsevol moment qualsevol cosa. Té un repertori molt extens. És superil·lustrat musicalment, i evidentment que m'ha afectat tocar amb ell, sobretot perquè les cançons de Santalegria es defensen molt amb acordió i veu. Això és una cosa que abans era bastant incapaç de fer, però fer-ho t'acaba portant a poder-ho fer".

Aquesta última afirmació descriu perfectament el tarannà de Garriga. Fa uns anys, amb Dusminguet, va muntar una gira per ateneus de Catalunya, "locals que estiguessin al centre dels pobles". Es tractava de demostrar que la música no havia de ser consignada a pavellons esportius, uns "espais sense solta ni volta on la música se sent malament i gairebé no pots parlar amb la gent". Aquest any ha muntat una gira per bars dels "antics pobles" de la ciutat de Barcelona, per "declarar que el petit i pròxim és valuós". Per Garriga, l'acció és més important que l'eslògan. "La Troba Kung-Fú té un caràcter llibertari profund, que no ens permet enarborar cap bandera gaire estona, però sí que hi ha una crítica", diu. La crítica, com passa a cançons com la rumba La prima de riesgo , té un embolcall festiu. No hi ha revolució si no es pot ballar.

Els polítics i 'La moreneta'

Garriga també remena grans temes amb la cullera de l'humor, com a La moreneta . En aquesta rumba amb tocs de son sobre una noia que balla hi involucra diferents personatges que responen als noms de Pujol, Mas, Duran, Anglada, Rovira, Camacho... "Són gent del poble, de la Garriga, i alguns del poble del costat", fa broma Garriga. "Per exemple, el Pujol és un home gran, a qui li agrada molt ballar i sortir a escena; ara li costa, però tot i així el paio hi apareix i encara balla com un cargol. L'Anglada és un personatge estrany; sempre es queixa, i quan la moreneta balla diu que no són maneres, que aquí som d'una altra manera. És una crítica irònica. En el fons, la cançó és un homenatge a El senyor Ramon enganya les criades ", explica Garriga amb un somriure.