Vides creuades a la Barcelona convulsa del 1714
La pel·lícula ‘Born’ recrea una època de canvi semblant a l’actual
BarcelonaFamílies desnonades, especulació immobiliària, conxorxes dels poderosos, pobresa i inestabilitat social... El panorama que pinta el film que estrena avui Claudio Zulian sembla una radiografia dels nostres temps, però en realitat es tracta d’una ficció històrica ambientada a la Barcelona de principis del segle XVIII. Born vol ser un retrat de la vida quotidiana del barri en una època convulsa que coneixem a través de tres personatges: el calderer Bonaventura, la seva germana Mariana i el ric comerciant Vicens.
No són inventats: van existir i apareixen al llibre La ciutat del Born, de l’historiador Albert García Espuche, amb qui Zulian va coincidir el 2009 quan tots dos van guanyar el premi Ciutat de Barcelona. “De seguida que em va parlar del llibre vaig veure que tenia una pel·lícula -comenta Zulian-. En el fons és com el meu documental A través del Carmel, però 300 anys abans”.
L’home modern
Si en aquell film Zulian travessava els espais domèstics del Carmel en un pla seqüència, ara la càmera penetra en la intimitat de la gent, el món interior i el batec d’una societat molt semblant a la nostra. “És el principi de la nostra civilització, el moment en què es crea l’individu modern que no és súbdit ni del rei ni de Déu”, apunta el director. “Tothom creu que té el seu destí a les seves mans; és el començament de la societat sense paracaigudes: amb moments de glòria i d’angoixa”.
La pel·lícula arrenca amb l’angoixa: l’amenaça de desnonament de la família del Bonaventura. És una declaració d’intencions que marca el to de la història, que es manté sempre lluny del fragor dels combats. “ La ciutat del Born es pregunta què passa en els interiors de les cases mentre la història segueix el seu curs -apunta el director-. Els seus personatges podrien ser els extres d’una pel·lícula històrica tradicional”. La cinta evita entrar en els debats polítics que susciten avui dia els fets del 1714. “La dimensió política hi és, però volíem parlar més d’altres dimensions més profundes -comenta Zulian-. La feina de l’artista és fer preguntes, no donar respostes”.
Dels centenars de personatges de La ciutat del Born, Zulian i Espuche van triar precisament els tres protagonistes perquè els permetien explorar tota la societat. “Eren dos extrems, l’artesà de classe baixa i el burgès de classe alta. I la dona viu un cert trànsit a través d’aquests mons diferents -diu Zulian-. Són arquetips de la societat catalana, tan marcada per la burgesia com per les classes menestrals”.
Josep Julien interpreta el Vicens, un comerciant de tabac obsessionat a escalar socialment trepitjant a qui calgui. “És l’època en què els diners comencen a ser la mesura de totes les coses i homes com el Vicens se n’aprofiten”, comenta l’actor. La Mariana, interpretada per Vicky Luengo, és la vídua d’un burgès obligada a treballar en una taverna quan el seu difunt marit deixa l’herència al fill. Per recuperar la posició social, decideix fer servir el seu cos. “És un nou paradigma: no veu la prostitució com una professió, sinó com un mitjà per arribar a un fi -apunta Zulian-. La dona és el sismògraf que indica que una societat patriarcal ha entrat en crisi”. Marc Martínez, que interpreta el Bonaventura, veu el personatge com “una plantilla del que som ara: un home que no hipoteca la vida pensant en el més enllà”. Martínez coneix bé la vida de l’artesà perquè el seu pare treballava la fusta, però va comptar amb l’ajuda d’un calderer autèntic, Ramon Boix. “És un tros d’història, un dels pocs que queden a Catalunya”, diu Zulian.
La llum del 1714
L’anècdota de Ramon Boix revela la preocupació de Zulian pel realisme. El vestuari i el maquillatge són d’una cruesa que sobta, així com la cerimoniosa manera de parlar dels actors. “És fruit d’un treball amb historiadors i lingüistes -revela el director-. La parla de l’època tenia molts castellanismes i un accent molt marcat, semblant al que hi ha ara a la Catalunya Central. I es parlava més a poc a poc, no al ritme frenètic d’ara. L’escolta tenia més importància”. Tant realisme va comportar una inesperada qualitat pictòrica en la fotografia de Jimmy Gimferrer. “No la vam anar a buscar sinó que ens la vam trobar -explica Julien-. És fruit d’utilitzar la llum natural mediterrània”. “Una altra connexió entre el 1714 i el present: la llum és la mateixa”, conclou amb un somriure Zulian.
