El ‘western’ torna a cavalcar a Canes

Enviat Especial A CanesFeia dies que Tommy Lee Jones voltava per Canes. Se l’havia vist en projeccions de la secció oficial i la premsa ja es preguntava si volia espiar la competència. Vist el seu nou film, The homesman, caldrà pensar que era així, perquè és evident que aquest preciós western serà un dels films del festival i no faltarà al palmarès.

La pel·lícula pertany a un subgènere poc freqüentat del western, el protagonitzat per dones fortes i independents. Mary Bee Cuddy (Hilary Swank) és una diligent grangera de l’àrida Nebraska amb un caràcter “manaire” que allunya els possibles marits. Ella acaba fent-se càrrec d’una tasca que no vol ningú: portar en caravana a una ciutat (cinc setmanes de viatge) tres dones que s’han tornat boges rematades. L’acompanyarà un fora de la llei (Jones) a qui salva de morir penjat. I entre el vell llop i la soltera virtuosa naixerà una complicitat que ni de bon tros seguirà un rumb previsible.

La visió del salvatge Oest que ofereix la cinta no és romàntica. És un lloc dur, cruel i inhòspit per a una dona sola. Però la ciutat no és més amable per a un renegat de la societat com el personatge de Jones. “No és la visió dels Estats Units que tenim a Europa -deia el productor Luc Besson ahir-. Tothom coneix el Somni Americà, però és bo saber que abans hi va haver temps durs”.

Agredolç i amb moments molt foscos -el retrat de la bogeria no estalvia crueltat-, The homesman és un western tan descarnat com emotiu, una lliçó de cinema clàssic sobre el fracàs i la solitud en què plana l’esperit de La balada de Cable Hogue, tant per la melancolia com per alguns tocs d’humor que la fan encara més entranyable. I Jones i Swank componen dos personatges commovedors, amb una de les escenes de sexe menys romàntiques de la història del cinema. Potser el seu classicisme li resta punts per optar a un premi gros a Canes i, tot i que Jones assegurés ahir que “l’originalitat” és el principal motor del seu film, The homesman es mou per un terreny ja trepitjat per Eastwood, Peckinpah i Siegel. Però és una pel·lícula que mereix tots els elogis i potser també algun premi.

L’orgia de Ferrara i Depardieu

Diumenge a la nit es va viure a Canes una escena surrealista. Una projecció d’un títol no seleccionat pel festival va concentrar l’atenció de la premsa en una carpa a la platja de l’Hotel Carlton, entre la remor de les onades, el soroll de les discoteques veïnes i els lladrucs d’un gos. Era la première mundial de Welcome to New York, el film d’Abel Ferrara sobre l’escàndol sexual de Dominique Strauss-Kahn amb Gérard Depardieu de protagonista. Bé, première entre cometes, perquè el film s’estrenava al mateix temps en plataformes online. Però l’expectativa estava justificada per la presència de Ferrara i els actors de la cinta.

“Parla de sexe, poder i diners, els elements d’una tragèdia shakespeariana”, va apuntar Depardieu, que exhibeix al film el seu cos inflat i ventrut i caracteritza l’expresident de l’FMI (amb un nom fals) com una figura grotesca, un animal en zel incapaç de controlar la seva voracitat sexual. “No actuava pensant en l’home, però tenia al cap la idea d’ell”, explicava l’actor. Ferrara grava el sexe amb una càmera freda i distant, documentant una sexualitat que no té a veure amb el plaer sinó amb el poder, l’addicció i la violència.

El film retrata un home dominat per la libido que no té en prou d’enllaçar dues orgies amb prostitutes en un hotel. Quan topa amb una criada, la viola. I, en acabar, esmorza amb la filla i el gendre i els interroga sobre les seves relacions sexuals. “En realitat, no coneixem la realitat, així que al film hi ha molta improvisació”, admetia Depardieu. Welcome to New York no només escenifica què va passar abans, durant i després dels fets de l’escàndol, sinó que a partir de l’aparició de Jacqueline Bisset també cerca l’essència de DSK. I potser la troba quan Depardieu confessa a la filla que mai ha volgut aturar el seu comportament compulsiu i després mira a càmera i etziba: “I a vosaltres, que us fotin!” El capitalisme en acció.

Tancs i rialles amb els ‘mercenaris’ de Stallone

Qui sap si inspirats pel Saló del Còmic, Stallone i la troupe de Los mercenarios 3 (Schwarzenegger, Harrison Ford, Mel Gibson, Antonio Banderas, Jason Statham, etc.) van aturar el trànsit de la Croisette arribant en un tanc a una roda de premsa multitudinària, l’únic acte promocional del film a Canes perquè el festival va rebutjar programar-la. No és que Stallone s’ho prengués malament: es va passar la roda de premsa fent bromes (“Quan vaig començar a fer pel·lícules, Lincoln encara era a la Casa Blanca”) i Schwarzenegger no es va quedar enrere (“Si hagués de triar un film de Stallone seria Atura’t o la meva mare dispara ”). Van parlar de com competien als 80 i, entre rialles, de la seva admiració mútua: “Sly sempre va ser una inspiració per a mi”, deia l’austríac. “Au, va, calla!”, el tallava Stallone. I Banderas va recordar que al principi de la seva carrera a Hollywood van advertir-li que sempre faria de dolent. “Estar en aquesta pel·lícula significa molt per a mi i la meva comunitat espanyola”, va celebrar.