"Tinc una fama de transgressor exagerada"

Barcelona.Carles Santos (Vinaròs, 1940) està "acostumat a actuar", però el seu paper a la Cantúria cantada és un altre. "Només hi faig una aparició al final", diu. La resta del temps és allà "gaudint", perquè li agrada molt la veu humana. Les veus són les del Cor de Cambra del Palau de la Música, protagonistes dels dos concerts que es faran al Petit Palau divendres i dissabte a les 21 h. Tanmateix, Santos hi és present a través de la música: diferents peces d'obres seves com ara Autoretrat (1981), Tramuntana tremens (1989), La pantera imperial (1997) i La meua filla sóc jo (2005), entre d'altres.

"És veu sola, sense cap instrument. I no és un espectacle estàtic, perquè els cantants estan sempre en moviment. Això fa que la veu es transporti amb la font, que són els cantants", explica Santos. Així va ser quan es va estrenar al Mercat de les Flors durant el festival Grec del 2012, amb direcció escènica de Dolors Ricart i també amb el Cor de Cambra dirigit per Josep Vila. És un espectacle sense pauses que "funciona com un llargmetratge". "Comença i ja no para. No hi ha espais perquè la gent pugui aplaudir, i això comporta un treball afegit per als cantants", assegura Santos, que recorda que el Cor de Cambra és "molt bo perquè no es descompon". "És una tensió perpètua", diu.

El respecte a la contenció

Santos va fer la tria de les peces segons criteris més musicals que teatrals, perquè aplega fragments d'obres que "en principi no tenen res a veure" i amb textos en llengües diferents que acaben configurant un "text fonètic". En essència, és la mateixa Cantúria cantada que va enlluernar al Mercat de les Flors, però amb una novetat: la incorporació de dues "al·lusions" a dos responsoris de Setmana Santa del castellà Tomás Luis de Victoria (1548-1611). Santos el considera un compositor "fascinant" i l'incorpora a la Cantúria des del respecte. "Sona tan bé i és tan maco, que també són ganes de transgredir. A més, jo tinc una fama de transgressor exagerada, perquè sóc de l'acadèmia i molt respectuós. Diuen allò d'«el Santos ha tirat un piano al mar». I no sempre és així", diu abans d'explicar que ha buscat reproduir "la contèncio" de De Victoria.

Santos afronta l'any amb cautela. "No puc explicar res sobre nous projectes perquè tal com estan les coses no me'n fio", es disculpa. Sí que concedeix que a l'abril publicarà dos CD amb obres per a piano que ha enregistrat "tal com raja". "El que voldria és no parar, treballar i seguir amb aquest ritme que he dut sempre", diu. Per exemple, voldria seguir col·laborant amb el grup CaboSanRoque, amb el qual viu "un idil·li" que va començar quan van tirar endavant l'espectacle Maquinofobiapianolera. Tot i "l'abisme generacional i els diferents orígens musicals", Santos va connectar de seguida amb el grup barceloní i valora molt positivament compartir un projecte amb gent més jove. "Estic molt content d'haver fet això amb ells, i continuarem quan es calmi tot", assegura.

Deficiències culturals

El context no afavoreix l'arribada d'aquesta calma. "A les administracions hi ha molta gent que és bastant deficient culturalment -etziba el músic de Vinaròs-. Aquest és un país culturalment important, inquiet, ric, que ha tingut moments gloriosos, però ara tot això es complica. I és greu. Entre un plat de llenties i una sonata de Beethoven ara estàs forçat a triar les llenties perquè s'ha de menjar, quan l'ideal seria que poguéssim menjar i també escoltar la sonata".

Culturalment, diu Santos, "hi ha un dèficit greu i perillós", perquè "els polítics no hi creuen, en la cultura". Tot el que es perdi costarà de recuperar, i "potser pel camí perdrem moltes plomes". "Es perd molta qualitat quan no hi ha mitjans i la gent es desanima. La falta de feina genera inseguretat", descriu.