La monumental ‘Winter sleep’ impressiona Canes

Enviat especial / CanesAmb una durada intimidant (195 minuts) i encaixonada en la perillosa franja de sobretaula, la turca Winter sleep era la gran candidata d’aquesta edició de Canes a provocar una epidèmia de becaines entre la premsa. Especialment quan bona part del film està construït a partir de densos diàlegs en interiors entre dos personatges, alguns dels quals de més de 40 o 50 minuts. I, tanmateix, el nou treball de Nuri Bilge Ceylan -el gran nom del cinema turc de l’última dècada- va aconseguir ahir l’ovació més gran i merescuda des que ha començat el festival.

Winter sleep, la més txekhoviana de les pel·lícules de Ceylan, retrata el microcosmos d’un encantador poblet turc excavat en la roca on viu un hostaler madur, un prohom de la zona casat amb una dona més jove dedicada a la caritat. Un petit incident, una pedra llançada contra la finestra del seu cotxe pel fill dels llogaters d’una propietat de l’hostaler, desencadena a Winter sleep una sèrie d’esdeveniments i converses que acaben despullant les pors i ferides dels personatges, un huracà de retrets i egoisme comparable al de Secrets d’un matrimoni de Bergman. L’exercici és exigent: els diàlegs són tan austers i sense concessions que poden ofegar l’espectador, però la recompensa és un poderós estudi sobre l’amor, la solitud i la dignitat dels humils. No importa la seva durada excessiva, Winter sleep és un dels grans aspirants a la Palma d’Or.

Els ‘noirs’ d’Egoyan i Amalric

El gènere negre va gaudir ahir d’un protagonisme poc habitual a Canes. The captive, d’Atom Egoyan, havia despertat suspicàcies entre la premsa per la seva selecció en competició oficial. Han passat 17 anys des de l’última obra mestra d’Egoyan, El dolç avenir, i des d’aleshores el seu cinema ha perdut gradualment la grapa fins a esgotar el crèdit de la crítica i dels incondicionals. El dubte: ¿seria The captive el retorn triomfal del canadenc? ¿O l’enèsima relliscada dels programadors?

La resposta està en algun punt entremig. Durant la primera hora, The captive teixeix una història densa i absorbent al voltant del segrest d’una nena, el trauma dels pares -correctes Ryan Reynolds i Mireille Enos- i els esforços de la policia per trobar-la. Trencant la linealitat i fent ziga-zagues a través dels diferents temps del relat, Egoyan tensa la narració i obliga l’espectador a completar un trencaclosques potser més interessant que la trama i alguns dels personatges, especialment un psicòpata d’una perfídia caricaturesca. Però l’interès es manté fins que el marc temporal queda fixat i la cinta encara una resolució per sota de les expectatives creades. I tampoc hi ajuda la comparació amb la recent Presoners de Denis Villeneuve, d’argument i intencions molt semblants però més convincent que The captive. La redempció d’Egoyan, doncs, haurà d’esperar.

L’altre thriller de la jornada va ser la notable adaptació d’una novel·la de Simenon, Le chambre bleue. El seu director i protagonista, el francès Matthieu Amalric, posa en escena una clàssica història d’adulteri -un home enganya la seva dona amb la farmacèutica del poble i és acusat de l’assassinat del seu marit- amb sobrietat, precisió i una ambigüitat que li permet jugar amb el punt de vista del protagonista i fer-nos dubtar de la realitat objectiva. Le chambre bleue té molt del cinema de Claude Chabrol i especialment de L’enfer, aquell projecte fallit de Cluzot que va completar Chabrol.

Fora de competició es va presentar ahir l’habitual cinta animada de cada edició, que aquest any és Cómo entrenar a tu dragón 2. Menys rodona que la primera part, multiplica el nombre de dracs i el dramatisme. Entretinguda i espectacular, el seu missatge de pacifisme està agafat una mica amb pinces.