Els 13 nous misteris de Manel

L'ARA va proposar als Manel reflexionar sobre les tretze cançons del disc Atletes, baixin de l'escenari! una per una. Van acceptar el joc i el resultat és una radiografia sobre l'amor i la manera de fer cançons.

'Ai Yoko'

Ella no en tenia la culpa

41 anys després que John Lennon cantés Oh Yoko! , els Manel fan un cant a l'amor entre el beatle i Yoko Ono. El teclat situa la cançó als anys 80 i la lletra vol fer justícia a la dona "dels barrets arriscats". Responsabilitzar-la de la ruptura va ser "una barbaritat molt bèstia", etziba Guillem Gisbert.

'Vés bruixot'

L'hora de la guitarra

Un riff de guitarra marca la progressió d'una peça construïda sobre estrofes típicament dylanianes. La guitarra fa la "funció sintàctica" que en altres discos tenia la trompeta, diu Gisbert.

'Ja era fort'

El toc acústic

Gisbert explica que l'arranjament d'aquesta cançó "ha fet molts tombs". "Ha passat per maquillatges i maneres de tocar molt diferents", afegeix Padilla. Al final hi destaquen una guitarra acústica i les harmonies vocals, gairebé un cor fúnebre per acompanyar uns versos sobre un personatge que mira de justificar per què amaga els sentiments.

'Banda de rock'

Balada amb dues interpretacions

En aquesta balada que podria signar José Luis Perales, Gisbert es pregunta què se n'ha fet d'una banda de rock. Hi reconeix dues lectures: una de literal i una altra sobre si és "una reflexió sobre el que està passant dins del grup". "Està bé que hi hagi aquests dos nivells d'interpretació -diu-, però si fos una cançó del primer disc no ho estaríem ni parlant".

'Deixar-te un dia'

S'ha acabat l'amor

Dues de les novetats del nou disc són la introducció de ponts entre les estrofes i l'ús del fade out per acabar les cançons, deixant que l'últim vers s'esllangueixi. Aquí fan les dues coses. Pel que fa a la lletra, el punt de vista és el d'un home que relata la fi de l'amor sense romanticisme. "El concepte últim de la cançó és bèstia", assegura Gisbert.

'Mort d'un heroi romàntic'

El prodigi narratiu de l'àlbum

Un riff intimidant marca el to dramàtic d'un relat gòtic que creix fins a arribar a una estrofa final, la de la nota de suïcidi, en què Gisbert remena les al·literacions, una mica com el Nacho Vegas d' En la sed mortal . Diu Gisbert que a partir d'un "univers com del segle XIX" i "un cadàver" va anar fent "d'una manera intuïtiva i sense buscar cap fórmula de cançó concreta". Així ha aixecat un monument que és un atac contra els clixés del romanticisme.

'Imagina't un nen'

Una miniatura inquietant

És l'única cançó amb lletra de Padilla. L'escena remet al costumisme nostàlgic, però tot plegat resulta més torbador. Potser un psicoanalista diria que està parlant de la fi de la innocència.

'Teresa Rampell'

La més animada del disc

Així la descriuen els mateixos Manel. La van triar com a primer senzill i té tots els números per tenir un lloc destacat en els concerts.

'A veure què en fem'

Romanticisme superat

Gisbert la "connecta" amb Mort d'un heroi romàntic . "Té a veure amb aquesta mena de romanticisme que el personatge de la cançó sembla que hagi superat. És romanticisme enfrontat a pragmatisme o realisme", explica. Al final s'hi arriba en crescendo . I després d'una picada d'ullet "conscient" a Nacho Vegas, la rematen amb un fade out .

'Desapareixem lentament'

L'hemisferi més cabró del cervell

Diu Martí Maymó que és la cançó en què "més present" és Bob Dylan. De cinc estrofes, quatre comencen amb la mateixa paraula i acaben amb la frase del títol, i la cinquena modifica el punt de vista d'una narració sense tornada però amb frases fortes com "mai vaig dir-li en què pensava l'hemisferi més cabró del meu cervell".

'Quin dia feia amics...'

L'art o la vida?

Una reflexió sobre fer l'amor o escriure una cançó sobre fer l'amor. "Una cosa és congelar una emoció en una cançó i una altra viure el dia a dia", diu Gisbert, que reconeix que hauria sigut "absurd" fer una composició així en el primer disc. Queda clar en una peça molt pop, a l'estil de les més pop de Los Planetas.

'Fes-me petons'

Un joc de contrastos

"És una cançó feta des del punt de vista d'una dona", explica Gisbert, que al principi va pensar que podria cantar-la una veu femenina. Però "el Roger la va cantar un dia" i el contrast entre la veu greu i el punt de vista femení els va agradar.

'Un directiu em va...'

Una cançó amb tornada!

"S'ha dit moltes vegades que fèiem cançons de pa i circ", diu Gisbert. No és que aquesta sigui la seva cançó protesta, però sí que parla, en to de tragicomèdia, del "drama d'un personatge" que és acomiadat de la feina i marxa sense obrir la boca. Tanca el disc amb una tornada i un toc de New Wave.