Ada Castells tenia 8 anys quan, sense voler-ho, va posar la primera pedra del seu debut, El dit de l'àngel (Empúries, 1998). De família protestant, Castells era a la sala per a infants de l'església presbiteriana del carrer Aragó, on els diumenges, mentre els seus pares assistien a missa, ella i la resta de nens eren atesos per un monitor que els explicava la Bíblia. D'això els protestants en diuen escola dominical. Un diumenge que el monitor els llegia sobre els viatges de Sant Pau, la petita Ada, avorrida, va escapolir-se de l'habitació i va pujar al primer pis del temple. Per als seus ulls de nena, el panorama era màgic: des de les altures podia observar els ritus que seguien els feligresos. En especial li va quedar gravada a la memòria la imatge de la seva mare cantant. Aquella escena la va impactar de tal manera que la protagonista d' El dit de l'àngel , una jove xef que investiga el passat de la seva família protestant, passa per la mateixa experiència.
Rere El dit de l'àngel hi ha una altra història personal: el 1999 vaig conèixer Castells a la redacció del diari Avui . Jo era becari, i ella, crítica de llibres, entre altres tasques. Un dia li vaig confessar que havia quedat pertorbat per la lectura d'una novel·la de Hanif Kureishi. Em va recomanar que el seguís llegint i em va regalar l'exemplar d' Intimitat que ella havia utilitzat per fer-ne la recensió: era ple d'apunts que em van semblar tan adients que, en qüestió de dies, ja m'havia comprat El dit de l'àngel .
