Publicitat
Publicitat

IMATGES HISTÒRIQUES

La Generalitat estudia com divulgar milions de fotografies repartides Entre arxius, museus i biblioteques de tot Catalunya

Un patrimoni Fotogràfic invisible

El patrimoni fotogràfic català està dispers, es coneix poc i no està inventariat. Els experts demanen més recursos, més professionalització i que les institucions investiguin i documentin les imatges.

Ningú discuteix que Catalunya té un gran patrimoni fotogràfic. Només l'Arxiu Nacional compta amb prop de tres milions de fotografies, la Xarxa d'Arxius Comarcals arriba als quatre milions i mig i l'Arxiu Fotogràfic de l'Ajuntament de Barcelona frega els tres milions. Tampoc no hi ha gaires dubtes sobre la seva qualitat: Brangulí, Pérez de Rozas, Josep Gaspar, Pau Lluís Torrents, Josep Sala, Pere Català Pic, Gabriel Casas, Joaquim Gomis... La llista de fotògrafs pictorialistes, surrealistes, avantguardistes o, simplement, fotoperiodistes que van estar atents al que succeïa és interminable. Tampoc ningú obvia la visió de la història que aporten instantànies com les que va fer del bombardeig de Lleida Agustí Centelles. O les captades per un amateur, Rossend Torras, d'una església de Santa Maria del Pi cremada l'estiu del 1936, descobertes fa poc. Però fins a quin punt aquest important patrimoni és visible? No existeix cap inventari, ni una base de dades comuna, ni gaires publicacions, ni col·leccions, ni tan sols un protocol d'actuació conjunt. La digitalització de tot aquest ingent arxiu està a les beceroles. Al cap de l'any, a Catalunya, hi ha tan sols una vintena d'exposicions.

El Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) és a punt d'entregar un informe a la Generalitat sobre l'estat del patrimoni fotogràfic. En la seva valoració fa constar que el material està "dispers i poc estructurat". Joan Pluma, director de Patrimoni Cultural, admet que cal estudiar "com donar projecció, fer conèixer i divulgar tot aquest patrimoni". És per això, assegura Pluma, que "s'ha creat un grup de treball que a partir de la diagnosi del CoNCA farà un conjunt de propostes". El termini que s'ha posat Patrimoni és de sis mesos.

Un procés llarg i costós

"Durant molts anys hi ha hagut una captació impressionant d'arxius", explica Ramon Alberch, exsubdirector general d'Arxius de la Generalitat. "Es parla molt de la necessitat de divulgar, però abans s'hauria de classificar i documentar, hi ha moltíssima feina i és un procés llarg i costós". Una altra assignatura pendent està relacionada amb la professionalització: "Hi ha molta autoformació", assegura Alberch.

Efectivament, "el més costós és la gestió dels arxius una vegada arriben a la institució que els acull", segons Jordi Serchs, director de l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Els fons s'han de desinfectar, restaurar, catalogar i, si hi ha prou diners, digitalitzar. El problema, però, és que als arxius no els sobren els recursos: "Es demana fer una política intensiva de captació de fons, però no es valora tota la feina que hi ha al darrere i el gran cost que suposa conservar tot aquest arxiu", diu Serchs. De moment, l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona ha aconseguit digitalitzar entre 10.000 i 15.000 imatges, és a dir, un 3% del total del seu fons.

Laura Terré, doctora en belles arts, filla del fotògraf Ricard Terré, s'ha passat dos anys escollint fotografies per a l'elaboració d' Un segle d'història de Catalunya en fotografies . S'ha submergit en arxius municipals, comarcals, d'empreses, particulars, públics... "Cadascú té el seu protocol, falta una coordinació, l'única base de dades que hi ha, l'Inventari d'Arxius Fotogràfics de Catalunya, és iniciativa d'una empresa privada, Azimut Serveis Informàtics" .

Tampoc hi ha una documentació paral·lela ni una descripció. "En molts casos has d'esbrinar què està passant a la fotografia", explica. Terré alerta sobre un altre perill: la pèrdua. Fotografies que se'n van perquè els hereus les venen o perquè simplement no s'és conscient del seu valor: "Hi ha moltes fotografies d'artistes o d'amateurs que potser no estan a la primera divisió que han acabat als contenidors o als Encants". "No cal comprar un edifici i fer un museu dedicat a la fotografia, però sí que s'ha de potenciar aquest patrimoni, relacionar-lo i posar-lo en xarxa", resumeix Terré.

Jorge Ribalta, fotògraf i assessor del Macba, es queixa que "la política cultural no promou la recerca, no hi ha estudis universitaris ni tesis doctorals sobre la història de la fotografia". Per Ribalta, però, crear una institució única dedicada a la fotografia seria "un error". "És un mite que una única institució ho arreglaria tot, en tot cas hi hauria d'haver un pla d'acció que reforcés les institucions i aportés més recursos per a la digitalització i per promoure publicacions, estudis i exposicions".

Fotografies en xarxa

Carles Guerra, director de La Virreina Centre de la Imatge, coincideix amb Jorge Ribalta en què una institució dedicada únicament a la fotografia no resoldria la situació poc coherent del patrimoni fotogràfic català. A Catalunya, segons l'opinió de Guerra, fa falta que les institucions investiguin aquest ingent patrimoni: "La fotografia adquireix encara més sentit quan se la posa en contacte amb altres llenguatges artístics", assegura. D'aquesta manera, continua Guerra, "els espectadors podrien entendre millor el valor d'aquestes instantànies".

Les noves tecnologies ofereixen noves possibilitats per a la difusió de tot aquest patrimoni. En aquesta línia, el Macba ha penjat les fotografies de Xavier Miserachs al Flickr. L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona, des del 2004, acompanya cadascuna de les exhibicions que presenta a la seva sala amb una exposició virtual. Ara només falta que aquestes mateixes tecnologies serveixin, per exemple, per començar a fer xarxa entre tots aquests centres i institucions.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT