BarcelonaNo sembla l’Emma Vilarasau. Amb la perruca i el barret, quasi no la reconeixem, posseïda per l’optimisme de Winnie i en una interpretació de gran expressivitat que transmet amb claredat la força d’aquesta supervivent d’un cataclisme. Sempre hi ha un motiu per ser feliç, fins i tot en la situació d’aquesta dona enterrada fins a la cintura.
“Avui parla!”, diu. Un motiu de felicitat. Es refereix a Willie, el seu marit, que el màxim que sol fer és llegir sempre el mateix diari i que s’arrossega per terra entrant i sortint d’un cau. L’optimisme de Winnie no és estúpid. Darrere la seva aparent ingenuïtat hi ha un enorme esforç de resiliència. La distopia de Samuel Beckett trasllueix una de les qüestions més importants de la nostra societat, per més que les circumstàncies de Winnie i Willie siguin excepcionals: el pas del temps, la rutina de la vida, fins i tot el sentit de la vida. I encara una altra cosa. Què en seria de Winnie sense Willie, l’imprescindible silent?
Certament que Els dies feliços es pot presentar des de la més absoluta austeritat remarcant el que és essencial, provocador, desconcertant -recordem la brillant funció de Carme Sansa-. Però Sergi Belbel és un director que té molt en compte els espectadors i utilitza tots els elements d’una funció amb un propòsit clar i punyent: arribar a la platea. Així, l’espai escènic (Max Glaenzel) evoca unes runes que podrien ser de Líbia o Síria ara mateix. La il·luminació (Kiko Planas) juga amb la retina de l’espectador, amb els ulls fixats a la cara de l’actriu. I l’espai sonor (Jordi Bonet) és la remor de no sabem què, però omple l’atmosfera.
Els dies feliços és un repte per a qualsevol actriu. Emma Vilarasau deixa que flueixi un personatge diríem que aliè a ella. Una mena de tendra pallassa que juga com un nen que no busca explicacions impossibles. Ara i aquí. I algun motiu perquè aquest sigui un dia feliç. Un somriure gelat.
