Les bones intencions són d'agrair, encara que no sempre són suficients en elles mateixes, com la commemoració del centenari de l'estrena de Parsifal a Barcelona evidencia. El 31 de desembre del 1913 el Gran Teatre del Liceu va voler ser el primer a representar, de forma legal (altres teatres ja s'havien avançat sense permís), l'última obra de Wagner, aprofitant que expiraven els 30 anys d'exclusiva que tenia el Festival de Bayreuth sobre la peça. Per aconseguir l'objectiu, la funció va començar cap a les 11 de la nit, amb l'enginyós subterfugi de la diferència horària amb Alemanya que ara alguns volen tornar a establir. Va ser un dels capítols més coloristes de la petita gran història del wagnerianisme a Catalunya, una fita de ressò més local que global (molts llibres de referència l'ignoren o bé la comenten de passada, enjogassats), però fita al cap i a la fi.
Amb una direcció artística al teatre poc amant de les celebracions marcades pel calendari (pensem en els tristois concerts Verdi), ha estat el Círculo del Liceo l'entitat que ha tirat endavant aquest homenatge justificat en origen, tot i que insatisfactori en resultats. Fer una representació íntegra de l'obra estava fora de l'abast, i més quan fa tres anys el Liceu va estrenar una nova (i esplèndida) producció que no estaria malament que algun dia tornés a l'escenari de la Rambla. Fer algun acte a Montserrat, la muntanya que alguns identifiquen com el Monsalvat wagnerià, tampoc ha estat possible, mentre que els dormilegues hauran agraït que la pensada d'un fantasiós col·lega (recrear la sessió de matinada primigènia) no hagi passat de l'estadi d'ocurrència.
Carlus Padrissa ha estat finalment el responsable d'un espectacle convertit en un succedani en petit del muntatge de Parsifal que un dels caps visibles de La Fura dels Baus va presentar l'any passat a Colònia; una selecció de moments aïllats, com els vells discos d'extractes operístics, que resseguien el fil de la trama, sense que aquesta acabés de ser gaire entenedora per als no iniciats en els arcans parsifalians. Potser aquest era el quid de la qüestió, fer un acte de consum intern, d'autocelebració, sense convidar a la reflexió sobre quin significat té l'obra avui en dia o quin és el paper de Wagner ara a Barcelona: ¿és una ciutat wagneriana o només amb wagnerians hiperactius?
Va ser un gust tornar al Foyer liquidat per l'anterior direcció liceista, però per ser un acte de poc més d'una hora de durada, la dispersió va ser excessiva. L'oïda passava sense transició del so de gravacions realitzades al Liceu a intervencions en directe acompanyades pel piano esforçat de Veronique Werklé amb un equip vocal amb alts i baixos (entre els primers, un eficaç Christopher Robertson i una sorprenent Kundry de María Hinojosa).
Dispersió lingüística
Les pantalles mostraven tant escenes del muntatge de Colònia com imatges de representacions liceistes i detalls de programes de mà on amb prou feines es veia poc més que el dia de la funció. Els moments més intensos van ser els que combinaven la veu de Francesc Viñas, protagonista el 1913, amb escenes del Parsifal cinematogràfic de Daniel Mangrané, rodat el 1951 a Montserrat, tot i que va accentuar la dispersió lingüística: la música de Wagner va sonar en alemany, català i italià (la llengua de l'estrena liceista). Almenys, el pa era molt bo.
