Un dels llibres més divertits de Pere Calders, Ronda naval sota la boira, comença amb el narrador explicant que tots els catalans tenen la ridícula idea que la ciutat on han d’anar és molt lluny; una idea del tot absurda... excepte en el cas de Roses, que realment sí que és molt lluny. El narrador se n’ha d’anar a Roses, aquell dia. M’imagino els diversos partits dient, com el narrador: tots els partits sostenen la ridícula idea que la seva corrupció és menor i diferent que la de tots els altres, cosa del tot absurda... excepte en els casos que afecten el nostre partit, que sí que són realment diferents. Segur que es pot establir un rànquing objectiu de corrupció, segons quants electes de cada partit han estat condemnats en ferm. Però no coincidirà mai amb la visió subjectiva que en té cadascun. Per això es llancen a l’“i tu més” contra la corrupció aliena, sense consciència de tenir el ventre tou per la pròpia, perquè aquesta és percebuda sempre (i sincerament!) com a venial, sense importància, menor. No s’adonen que per a un espectador que aquella tarda no ha d’anar enlloc, si Roses és lluny, també són lluny l’Ampolla o Sort. Ells veuen la corrupció dels propis com a més perdonable. Els ciutadans, no.
