Dit d’una altra manera, l’Estat ha intentat reproduir contra el sobiranisme català estratègies que va utilitzar amb un cert èxit a Euskadi contra el nacionalisme basc. L’opció de Fernández Díaz de fer servir abusivament els aparells de l’Estat contra la dissidència política (ho explicava ahir aquest diari) és la repetició engrandida d’un model que ja va ser assajat a Euskadi. El discurs que presenta el nacionalisme espanyol com a paladí de la democràcia i la llibertat contra un nacionalisme totalitari, va néixer a la cuina de Mayor Oreja. L’intent de destrucció del president Mas té per model la del president Ibarretxe. Però, llavors, davant del món, l’Estat podia vendre que el nacionalisme basc tenia a veure amb el terrorisme. Ara no hi ha manera de desmentir el caràcter hiperdemocràtic del sobiranisme català. El món pot fer els ulls grossos, cínicament, davant de la guerra bruta contra el terrorisme, però no contra un moviment pacífic i democràtic. Ni Catalunya és Euskadi, ni Mas és Ibarretxe ni el sobiranisme és ETA. Si és cert el que diuen els diaris, Fernández Díaz s’equivoca en els mètodes. ¿Va ser Talleyrand qui va dir, davant d’una acció de Napoleó: “És pitjor que un crim, és un error”?
