20/10: Vaig veure amb curiositat el ‘Sense ficció’ sobre el Reial Madrid

Estava plantejat al voltant de la pregunta de si el franquisme havia propiciat les glòries esportives del Madrid, amb ajudes directes i indirectes. Des del cas Di Stéfano i els arbitratges fins al finançament del Bernabéu. Al meu parer, el reportatge no n’aportava proves concloents. Aportava, això sí, indicis interessants. Com a peça d’investigació, no era indiscutible. Però comparat amb el to hooligan, la barreja d’opinió i informació i la barra lliure en les opinions en moltes tertúlies futbolístiques (que alguns mitjans han traslladat a les polítiques), no vaig tenir la sensació que traspassés les fronteres de l’ètica periodística. Alguns madridistes de Catalunya es queixen perquè ells també paguen TV3. Jo també pago TVE i no m’agrada tot el que hi surt. Ser contribuent no vol dir que un mitjà públic no pugui dir mai una cosa que et desagradi (hauria de voler dir que alguna vegada hi sents representat el teu punt de vista i la teva sensibilitat). En un curs sobre ètica periodística, passaria més estona parlant d’algú que diu que al president Mas li convé que l’afusellin que no pas de qui diu que el penal xiulat per en Guruceta no ho era. O potser menys: ho tindria clar de seguida.