8/10: "Com a participant i espectador de tertúlies hi ha coses que em posen frenètic…"
Una, un clàssic: allò dels temes que de veritat “ interessen a la gent ”. Qui ho diu els sap. Els altres, pobres, s’entesten a parlar de coses abstruses que només els interessen a ells. Normalment, els temes que figura que interessen a la gent són els de la butxaca, els de la vida quotidiana. Els que no, la política, les qüestions d’identitat. I després resulta que els programes tenen més audiència quan parlen del que figura que no interessa. Una segona cosa que em posa frenètic: “Nosaltres, la gent del carrer... ” Ep, tots en som, de gent del carrer. Però no del mateix carrer. Vull dir que m’indignen aquells que s’autoproclamen la veu del poble, sense que el poble els hagi triat per ser-ho: els que saben què pensa per ciència infusa. Això se sol fer servir també per rebaixar, per aigualir, per evitar el debat d’idees. I sovint té una variant: “Això, la gent del carrer, la que no llegeix diaris, no ho sap o no ho entén... ” La versió moderna de la cita de Lope de Vega: “El pueblo es necio y como paga es justo hablarle en necio para darle gusto”. Frenètic. Una proposta de definició de populisme: parlar en nom del poble, interpretar-lo al gust i a la conveniència pròpia, menyspreant el poble.
