Joan B. Casas: “El 40% dels aturats difícilment trobaran feina si no comencem a formar-los”

BarcelonaJoan B. Casas va ser nomenat degà del Col·legi d’Economistes el 2008, l’any de l’inici de la crisi. Després de ser reelegit al maig, acaba de pilotar la fusió del col·legi amb les diferents faccions del Col·legi de Titulats Mercantils i Empresarials. “La dispersió [de col·legis] no tenia sentit”, afirma. També és membre del Carec, el consell de que assessora la Generalitat en economia.

L’última enquesta entre els seus col·legiats diu que la recuperació econòmica s’està consolidant. ¿Hem d’aspirar a estar com estàvem abans de la crisi?

La nova situació no serà com la d’abans. Hi ha un problema doble. D’una banda, una bossa d’atur molt important. De l’altra, part d’aquesta massa d’atur, en què molts són joves que no han treballat mai, s’ha desprofessionalitzat després de molt de temps fora del mercat de treball. Quan no es treballa durant una temporada llarga o no s’ha treballat mai, la falta de formació es nota molt.

Què passarà amb tota la gent que pateix aquest problema?

Segurament haurem de conviure durant un temps amb una massa important de gent que haurà de viure del suport de l’administració. Això ha passat en altres llocs d’Europa. L’única lectura positiva és que en el futur, si volem tenir futur, no podem confiar en llocs de baixa especialització, com cambrers. Han de ser llocs de mitjana especialització, amb idiomes...

I no es pot solucionar?

Ens omplim la boca de polítiques actives d’ocupació, però l’evolució tecnològica és espectacular i no és fàcil. Esclar que caldria intensificar les polítiques actives. Però mentre es generen aquestes polítiques actives, mentre la gent es forma i la indústria va absorbint treballadors, hem d’assumir que una part important de població que treballava en feines de poca qualificació i ara està a l’atur seguirà així un temps.

¿Aquesta gent a qui costarà tornar a treballar quanta pot ser?

Jo diria que, dels 600.000 aturats que hi ha actualment a Catalunya, aproximadament uns 250.000 aturats estarien en aquesta situació. És a dir, una mica més del 40% dels aturats que hi ha ara, tot i que és una xifra que hem d’agafar amb prudència. Costarà molt que el sistema trobi una feina per a ells, ja sigui per la qualificació o per la falta d’experiència laboral... Si reaparegués una bombolla la cosa podria canviar, però aquesta és la hipòtesi raonable amb la situació que tenim avui dia.

Assumint que serà diferent, com serà la Catalunya postcrisi?

La nova normalitat és pensar que ens haurem de guanyar la vida, i ens la podem guanyar raonablement bé, amb una economia diversificada, que tingui turisme, esclar, però també indústria, recerca i un sector dedicat a l’estat del benestar que ha de recuperar pes. I, finalment, que Catalunya sigui una plataforma logística important. Ara bé, tot això precisa qualificació, i el punt negatiu és que els que no siguin capaços de reunir els requeriments mínims no s’hi podran incorporar.

¿La nova normalitat també vol dir salaris més baixos?

El recorregut de la moderació salarial em sembla que ha arribat bastant al seu límit. En el futur, això s’hauria de recuperar.

S’ha dit sovint que el sector exterior ha de ser clau per sortir de la crisi, però les exportacions últimament creixen amb menys alegria.

Els esforços que s’han fet durant els últims anys per exportar han generat un saldo exterior positiu, és a dir, exportem més del que importem. Però hi ha un risc molt important: segons com fem la recuperació, l’augment de les importacions ho podria capgirar i ens menjaríem aquest saldo positiu. Tenint en compte el volum d’endeutament que encara tenim, no ens ho podem permetre, perquè si el saldo exterior és negatiu implica que has de demanar diners a fora.

Les importacions creixeran per força a mesura que es vagi reactivant el consum. La qüestió seria que les exportacions creixin a un ritme encara superior, no?

Exacte. I hauríem de ser capaços de suplir alguna importació amb producció interna. El deute públic ha crescut molt i el privat ha baixat, però poc. Si a sobre tenim saldo exterior negatiu, seria molt dolent.

Vostè és auditor. Com poden haver passat coses tan greus en empreses com Bankia, Pescanova i Gowex?

D’auditories se’n fan moltíssimes, unes 40.000 o 50.000 cada any a Espanya. Passa com amb els avions, que quan hi ha un parell d’accidents es crea alarma. Hi ha hagut professionals que han fet malament la seva feina. Una auditoria no analitza tots els documents d’una empresa, sinó que fa mostres tècnicament sòlides. I es treballa per materialitat, és a dir, s’analitzen les grans partides i no les minúcies, perquè no alteren significativament el resultat. No és habitual, però pot ser que amb aquest sistema a l’auditor se li coli alguna cosa. Ara bé, els auditors de Pescanova i Gowex queda clar que han fet malament la seva feina.

I Bankia?

Bankia té un altre problema: venia d’un procés de fusió de diverses entitats que ja estaven tocades. Després hi ha una altra cosa que, en el cas de Bankia, ho perverteix molt tot, que és la valoració dels actius. Si no hi ha una oferta clara de compra, els actius es valoren amb una estimació. La valoració es pot fer de dues maneres: la primera és agafar el preu de compra i restar-li la devaluació del mercat; la segona, calcular el que aquell actiu pot rendir en el futur. En qualsevol cas, són estimacions. Quan aquests actius són molt grans, pot ser que això confongui l’auditor. En el cas de Bankia, les estimacions d’actius estaven molt per sobre del seu valor real... En alguns casos, a més, aquests actius no tenien ni mercat perquè eren solars i immobles enmig del no res.