L’avi Pocapena, que en vida es va dir Eudald, duia la seva existència com a fantasma com bonament podia. Després de gairebé setanta-cinc anys de difunt (els mateixos que estava a punt de complir el seu fill Feliu), havia après que la invisibilitat podia arribar a ser divertida, sobretot quan s’infiltrava dins algun gimnàs de pilates. Els primers quaranta anys de vida eterna els va passar com una ànima en pena, però després, qui sap si com a conseqüència de l’arribada de la democràcia a Espanya, la seva vida espectral havia agafat un caient més simpàtic, que acceptava de bon grat.
No n’hi havia per menys. Eudald Pocapena va tenir una vida breu i difícil, i una mort abrupta i miserable. Fill d’uns pagesos d’Olot, als quatre anys ja pasturava ovelles, i als sis carregava bales de palla damunt d’un carro estirat per un mul envoltat de mosques vironeres. Amb prou feines va tenir temps de conèixer una noia de Manlleu que es deia Mercè (i que ja aleshores demostrava una afició excessiva per la ratafia), festejar-hi, casar-s’hi un matí de gener (plovia) i fer-li un bombo la nit de noces. Quan l’embaràs estava més que avançat, el van cridar a files.
-Mercè, me n’he d’anar a la guerra.
-D’acord, però no tornis amb les espardenyes brutes.
A casa solien recordar-lo com un heroi de la República, però Eudald Pocapena havia estat mobilitzat pel bàndol franquista. Es va canviar de trinxera, això sí, quan un adversari li va proposar que ocupés el seu lloc a canvi d’un pa eixut i una llauna de mongetes seques.
-Això sí que és menjar! -sospirava l’Eudald, mentre el soldat amb qui havia fet la barata marxava picant de talons a través del desert dels Monegros.
La llàstima va ser que les mongetes i el pa li varen causar un mal de panxa que es va manifestar inoportunament en plena batalla. Eren allà, darrere els sacs, disparant els mosquetons amb gran energia, menjant pols i paneroles, quan de sobte Eudald Pocapena va tenir un recargolament de budells. Es va disculpar amb el camarada que tenia al costat:
-Em sap greu, però tinc una feina.
El camarada no va respondre, perquè una bala de set mil·límetres se li acabava d’incrustar al cervell. Eudald Pocapena no se’n va adonar: va abandonar la trinxera i es va acostar a un pi que feia una ombra generosa. Estava a punt de culminar la seva acció quan se li va plantar al davant un soldat contrari:
-Surt d’aquí, jo també necessito anar de ventre.
El nostre heroi, acotat, va alçar el cap:
-No saps que tot l’univers obeeix l’amor?
El soldat contrari va desenfundar la baioneta, i a partir d’aquí Eudald Pocapena va ser història.
