Publicitat
Publicitat

LA VOLTETA MÀGICA

La tripleta atacant del Barça ha aconseguit la quadratura del cercle, tendir cap al centre sense Ocupar-lo

Que ningú no torni a dir que no s'entra pel mig

Quantes vegades hem hagut de sentir aquell tòpic gastat que diu que al futbol no es pot entrar pel mig? ¿Quants exentrenadors, quants tertulians i quants savis no ens han turmentat amb la vella obsessió que la millor manera de fer mal al rival i crear espais és obrir la pilota a la banda? Esperem que després de veure aquest Barça ja ningú s'atrevirà a dir que no es pot entrar pel mig.

Contra l'Atlètic de Madrid, es va arribar a l'apoteosi de l'atac frontal. O caixa o faixa, aquest equip no està per mitges tintes ni per velles idees. Al segle XXI, l'únic camí cap a la porteria és la línia recta. La tripleta atacant del Barça ha aconseguit la impossible quadratura del cercle de tendir tots tres cap al centre de la defensa sense ocupar-lo. En realitat cap és extrem i cap té cap mena d'interès a obrir forat per la banda. Amb aquesta tripleta, només cal esperar uns minuts per rebentar el partit. I així va ser.

La jugada de Messi
Al minut 17, Leo Messi va agafar la pilota a la banda dreta, en aquell exacte racó del camp que un dia li va assignar Frank Rijkaard. A cama canviada, va traçar la diagonal de sempre, de fora cap endins. La jugada ens la sabem de memòria: els defenses cauen inevitablement i deliciosament al seu pas, com a càmera lenta, i amb els tres rivals a terra, rendits, hi ha un petit moment, mitjà dècima de segon, en què aguanta la pilota irònicament, una mica per subratllar que ell és qui decideix com i quan es fa el gol. Amb tot el món mut i rendit als seus peus, etziba la picada mortal, una altra diagonal, aquesta vegada en sentit contrari a la seva. El Camp Nou va tenir en aquell moment una emocionant sensació de déjà-vu i la pregunta era inevitable: ¿quantes vegades hem vist aquest gol? I no per vist deixa de ser nou: és un clàssic eternament revisitat.

Però Leo Messi té tants registres, que és capaç de fer un gol com aquest, però també un gol de llest, de pati d'escola, com el segon, i un típic gol de davanter centre com el tercer. A més, encara vam poder-li veure una rematada de cap de manual que va recordar a la màgica de la final de Roma i que David de Gea va treure amb la punta dels dits. Per si algú tenia algun dubte que el millor de tots és també el més treballador, al minut cinc de la segona part va esprintar quaranta metres fins a la seva pròpia àrea per robar la pilota al Kun Agüero.

La segona part va tenir un punt funcionarial, un tràmit a l'espera que arribin nits més importants, que estan a punt d'arribar. Estem acostumats a unes bacanals tan exagerades que un 3 a 0 contra l'Atlètic de Madrid i un hat trick de Leo Messi són coses normals i fins i tot rutinàries. L'excel·lència és tan descomunal i tan constant que tots plegats fa temps que hem perdut la perspectiva. Hem assumit definitivament que els contrincants, com l'Atlètic de Madrid ahir, surten al camp dimitits, rendits a l'evidència, i el Barça és l'únic rival d'ell mateix. Pessiguem-nos.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT