Barcelona i l'absurd del futbol popular
Hauria de parlar de Xavi. O de Laporta. De les misèries del Barça. Del rumb fatídic que està agafant el club i que sembla ineludible, perquè el Barça està a un pas del punt de no retorn. Però ho hem escrit moltes vegades. Deixem el gegant despullat i posem el focus una mica més avall, allà on el futbol és menys grandiloqüent però igual de transcendent.
Diumenge al matí, Europa, Sant Andreu, Badalona Futur i Lleida van classificar-se per als play-offs d’ascens a la Primera Federació. Els graciencs, que van golejar 6-0 l’Espanyol B, van estar a punt de fer història pujant directament, però la derrota del Lleida a Alacant va permetre que l’Hèrcules sigui l’afortunat. Si l’Europa hagués pujat, ho hauria fet encadenant dos ascensos consecutius.
Ara venen per davant dues eliminatòries per als quatre equips catalans: contra el filial del Betis, el Zamora, l'Oriola i el Ieclà respectivament. Si les superessin, jugarien a Primera Federació l’any vinent, però sempre que l’ascens sigui viable. M’explico: el futbol espanyol continua ancorat al segle XX en molts aspectes. Els equips de Primera RFEF han de complir uns requisits, entre els quals, i aquí està el problema, jugar en un camp amb gespa natural. És una mesura desfasada, que no té sentit enmig de la lluita contra el canvi climàtic, l’eficiència i la bona gestió.
En una ciutat com Barcelona, sense espai, els camps de futbol són escassos, un bé preuat que es rifen tots els clubs per acollir les desenes de milers de nens i nenes que juguen a futbol. Entitats com l’Europa i el Sant Andreu utilitzen les seves instal·lacions a ple rendiment. Desenes d’equips de la base s'entrenen tant al Nou Sardenya com al Narcís Sala. Exigir gespa natural és enviar aquests clubs a un exili que no té sentit per provar l’aventura, potser efímera, de la nova categoria. Canviar la superfície a tots dos estadis és una quimera i el fet que escapulats i quadribarrats haguessin de jugar lluny de casa seva seria perdre la seva raó de ser. El caliu que es viu als dos estadis és el que ha enganxat tanta gent al futbol popular.
Em centro en l’Europa i el Sant Andreu perquè el Lleida ja compleix amb els requisits –el Camp d’Esports és un estadi de Primera–, mentre que el Badalona Futur és un club nòmada sense arrelament ni pràcticament seguidors. Si el futbol català vol recuperar la grandesa que va tenir fins als anys 90, la Federació Catalana ha de pressionar perquè les regles del futbol canviïn. L’exili d’enguany del Cornellà, jugant lluny del seu estadi, ja demostra l'absurd de tot plegat. Que la Federació Catalana demostri la seva utilitat i algú apliqui el sentit comú.
