Publicitat
Publicitat

COPA DEL REI

Tot i la falta de punteria, el Barça enllesteix la feina davant del València

Una altra final de Copa del Rei per seguir fent història

El Barça jugarà la seva tercera final de Copa del Rei en els últims quatre anys. La competició que abans servia per salvar temporades fluixes o que era menyspreada quan la prioritat era la Lliga torna a brillar dins de l'imaginari col·lectiu blaugrana gràcies a la filosofia que ha imposat Josep Guardiola: tots els partits són importants, tots els títols s'han de guanyar. Amb ell al timó, només el Sevilla ha aconseguit evitar, ara fa dos anys, que el Barça sigui a la final.

Citant-se a la final amb l'Athletic Club -el mateix rival derrotat en la final que va significar el primer títol de Guardiola com a tècnic-, el Barça ha recuperat el traç ferm per escriure el seu destí, i va superar el València amb un joc sòlid fora de tot dubte. Tot i uns primers minuts de certa incomoditat, el Barça es va sentir bé, es va agradar i si no va enllestir la feina abans va ser per la bona feina de Diego Alves sota els pals i la falta de punteria. L'exporter de l'Almeria, que ja havia deixat moix Messi en aturar-li un penal al partit d'anada, es va fer un fart d'evitar gols amb grans intervencions. Ràpid de reflexos i valent, Diego Alves anava esmenant les contínues errades de Rami i Víctor Ruiz, els centrals visitants, que van fer tot un recital d'errors incomprensibles en un professional a l'hora de treure la pilota.

Guardiola i Emery solen assegurar duels intensos plens de matisos tàctics. Si no fos per la manera visceral de viure els partits dels dos, semblarien dos jugadors d'escacs buscant el moviment ocult per fer mal a l'adversari i cruspir-se-li una peça. Guardiola va apostar per la defensa de quatre, amb Mascherano i Piqué de centrals i Puyol, en un estat de forma increïble, al lateral dret per aturar un Mathieu que jugava d'extrem. És a dir, com a Mestalla, Dani Alves començava a la banqueta. El València tenia un full de ruta previsible, però no per això menys perillós: dues línies de quatre, molta pressió per tota la gespa i atacs ràpids, com el de Feghouli als 10 minuts, que va espantar el Camp Nou. Amb ajudes solidàries i un joc enèrgic, el València es va plantar amb insolència al Camp Nou i va fer sentir el Barça profundament incòmode tot i la baixa per grip del seu golejador, Soldado. Malgrat la presència de tres jugadors que asseguren tenir la pilota (Thiago, Xavi i Cesc), els primers minuts semblaven anunciar un partit no apte per a cardíacs, com el matx contra el Madrid de tornada dels quarts de final.

Però el Barça només necessitava una jugada de màgia per reconèixer-se a si mateix. Messi, molt endarrerit buscant pilotes i encara desafortunat a l'hora de xutar, es va inventar una assistència des del mig del camp per a Cesc que el maresmec va transformar en l'1 a 0 amb un toc elegant per sobre de Diego Alves. Cesc, altre cop endollat i aprofitant que amb Xavi i Thiago pot recuperar una posició amb més arribada, va canviar el guió del matx i va donar inici a un partit molt complert dels homes de Guardiola.

Ben treballat tàcticament però inconstant i nerviós com el seu tècnic, el València no va tornar a donar senyals de vida fins a la segona part. La pressió del Barça va empènyer els visitants cap a la seva porteria, amb els blaugranes recuperant una vegada i una altra la pilota i tocant amb intel·ligència. Diego Alves, però, s'erigia com un mur que no s'ensorrava. Especialment frustrat semblava un Messi que jugava un partit fantàstic, amb conduccions i pes, però sense trobar el camí del gol.

El València es va calmar i va recuperar el caràcter a la segona part. Emery sabia que el guió no havia canviat gaire, ja que els visitants seguien necessitant un sol gol per estar vius. Així, Jordi Alba va disposar d'una ocasió claríssima que Pinto va salvar amb una gran aturada per donar inici al segon acte de la funció. Emery, que va fer entrar Tino Costa per intentar trencar el partit, somiava que el matx es convertís en un intercanvi de cops per tenir més espais en atac. El Barça, en canvi, buscava el segon gol a través del joc de possessió per evitar ensurts. Per evitar que tota la bona feina feta fins llavors no fos en va per culpa d'alguna jugada aïllada, com un xut de Jonas que Pinto va desviar plàsticament per sobre del travesser. I mirant sempre cap a la porteria de Diego Alves, el Barça va trobar el gol de la tranquil·litat amb una contra en què Alexis Sánchez i Cesc Fàbregas van cuinar un gol que Xavi va transformar amb un xut sec a l'escaire d'Alves. Llavors el València ja estava amb 10 homes per l'expulsió de Feghouli, i l'equip d'Emery es va quedar sense respostes.

La festa era del tot blaugrana. I la Copa queda aparcada fins al maig amb la seguretat que serà una festa com la d'ara fa tres anys a Mestalla. Abans, però, caldrà seguir treballant en altres competicions. Perquè el calendari d'aquest Barça meravellós no té pausa.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT