Fa anys que Messi i el Barça juguen una partida d’escacs. Messi, com fa aquests dies al Campionat del Món el geni noruec Magnus Carlsen, sol dormir entre partides. O durant les partides, dosificant les energies d’una manera diferent de tothom. Messi mai és fàcil de desxifrar. La directiva del Barça, com el veterà campió indi Viswanathan Anand, juga amb foc i sap que la seva sort depèn molt del jove argentí.
A Messi li han fet contractes a mida, però entre l’entorn del jugador i els despatxos del Camp Nou hi ha un mar ple de rumors sobre la possibilitat que Messi marxi del Barça. L’argentí, com alguns déus grecs, té molta fam i ho devora tot. Vol un bon contracte, una posició al camp i, per sobre de tot, títols. Messi no acceptaria que el Barça fos un equip de segona fila. La directiva, en paraules de Javier Faus, va verbalitzar que no creuen que calgui millorar sempre el contracte de Messi. Però, en canvi, no s’ha verbalitzat que Messi costa molts diners i potser arribarà el dia que acceptar una oferta astronòmica no serà una mala opció.
Messi, que parla poc, ha sigut més sincer i ja fa mesos que mou les peces: “Si no guanyem títols”, “Si em critiquen”, “Si creuen que és un bon negoci”... doncs potser tocarà marxar. La directiva, amb peces negres, es defensa i diu que Messi és intocable. Veure Messi marxant després d’anys sense títols seria una sentència de mort per a la directiva, encara que signifiqués guanyar 200, 300 o 400 milions. Si el Barça no aconsegueix guanyar títols, Messi pot marxar amb calma, però qui marxaria segur seria la directiva, amb la cua entre les cames. La directiva necessita títols per justificar la inversió més gran de tots els temps i per evitar que Messi vulgui marxar. El Barça, ara, necessita Messi. Quan algú, des de dins dels despatxos, parla de vendre’l un dia, no té el suport de tothom. És una possibilitat més. Neymar sembla una aposta de futur, caldria vendre un jugador de primer nivell per cuidar la massa salarial... Hi ha diferents opcions sobre la taula.
Quan Messi parla, ho fa en clau de marxar d’un club que no guanyaria títols. D’un club on el fet de ser l’estrella implica rebre atacs viscerals per tot el que fa. No li agraden, tants atacs, a Messi. Tampoc li agrada perdre. Si marxés, seria una suma de factors. El Barça i Messi necessiten títols, guanyar. És un punt en comú. I la partida d’escacs, lenta, segueix. Una partida plena de detalls, canvis de guió, matisos. Una partida que crea dubtes sobre si veurem l’argentí retirar-se de blaugrana, malgrat que, ara mateix, ni el club ni el jugador volen un final fora del Barça. Encara hi ha confiança. Però no tanta com abans.
